Opinió

Maccarthisme educatiu d’all i pebre (1). El Contingut

La ciència és una estratègia
És una forma de lligar la veritat
Que és més que matèria
Ja que el misteri
S’hi amaga al darrere.

L.E. Aute

Tal com he avançat en un anterior article dedicat a aspectes formals, en aquest entraré més en el contingut. D’alguna manera, ja el vaig anticipar perquè forma i contingut són dues categories analítiques que es presenten de manera conjunta i, sovint, hi ha dificultats per destriar-les.

Cal situar la gènesi de la llibertat de càtedra al segle XIX com una salvaguarda dels docents enfront de les ingerències dels poders establerts. Els legisladors van entendre que la ciència i la raó havien de protegir-se davant les escomeses de les veritats oficials i les creences.

Un Decret d’octubre de 1868 ja expressa que l’Estat no té prou autoritat per pronunciar-se sobre la condemnació de les teories científiques, i ha de deixar als Professors la llibertat d’exposar i discutir el que pensen. No cal tenir por de que l’error se sobreposi a la veritat. Si aquesta pateix algunes vegades eclipsis passatgers, el progrés és llei de la vida i cada vegada ha de ser més gran el nombre de les veritats que formin el tresor del nostre enteniment. Els professors també han de ser lliures en l’elecció de mètodes i llibres de text i en la formació del seu programa, perquè l’ensenyament no és una feina automàtica, ni el Mestre un ressò de pensaments aliens. El Catedràtic mereixedor de ser-ho, té un sistema i mètode seus, i quan se li imposen d’altres, perd la seva espontaneïtat, i les seves lliçons són una barreja estranya d’idees i formes heterogènies sense unitat ni concert. (Publicat a la Gazeta de Madrid el 22-10-1868. Disponible a la secció històrica del BOE). Queda proclamat, doncs, el contingut de la llibertat acadèmica.

Altres textos que cal considerar són el Decret 14-10-1868, la Reial Ordre d’Albareda de 3-3-1881, el Reial Decret de 26-2-1875 i la Circular d’Orovio (també, de 26-2-1875). En aquests, es poden seguir les fluctuacions polítiques de derogacions i reposicions. Igualment, també s’hi considera la llibertat investigadora i la de transmetre, a través de la docència, el contingut de les recerques efectuades. Així la Reial Ordre d’Albareda propugna que s’afavoreixi la investigació científica, sense oposar obstacles, sota cap concepte, al lliure, sencer i tranquil desenvolupament de l’estudi, ni que s’hagi de fixar l’activitat del professor, en l’exercici de les seves elevades funcions, altres límits que els que assenyala el dret comú a tots els ciutadans; creient a més el Govern indispensable anul·lar limitacions que pesen sobre l’ensenyament, originades per causes que afortunadament han desaparegut.

En definitiva, la llibertat de càtedra estaria formada per la llibertat acadèmica (programa, mètode i textos) i la llibertat investigadora (recerca i difusió). Aquesta darrera tindria sentit plenament en el marc dels estudis superiors. Caldrà valorar que en queda, en l’actualitat, de la llibertat acadèmica en els nivells no universitaris.

Novament, el fonament jurídic número nou de la Sentència 5/1981 del Tribunal Constitucional ens dona unes pautes interpretatives. Fa referència, en primer lloc, al fet que el constituent de 1978 ha volgut atribuir la llibertat de càtedra a tots els docents, sigui quin sigui el nivell d’ensenyament en el qual actuen i la relació que hi ha entre la seva docència i la seva tasca investigadora. Tanmateix, es tracta d’una llibertat davant de l’Estat o, més generalment, enfront dels poders públics, i el seu contingut es veu, necessariàment, modulat per les característiques pròpies del lloc docent o càtedra que ocupa. Fonamentalment, vénen determinades, per l’acció combinada de dos factors: la naturalesa pública o privada del centre docent i el nivell o grau educatiu.

En segon lloc, als centres públics, de qualsevol grau o nivell, la llibertat de càtedra té un contingut negatiu uniforme, en tant que habilita al docent per resistir qualsevol mandat de donar al seu ensenyament una orientació ideològica determinada. És a dir, qualsevol orientació que impliqui un determinat enfocament de la realitat natural, històrica o social dins dels que l’ampli marc dels principis constitucionals fan possible. La llibertat de càtedra és, en aquest sentit, una noció incompatible amb l’existència d’una ciència o una doctrina oficials.

En tercer lloc, juntament amb aquest contingut purament negatiu, la llibertat de càtedra té, també, un ampli contingut positiu que, en els nivells no universitaris, es veu disminuint. D’una banda, són els pans d’estudis establerts per l’autoritat competent, i no el propi professor, els que determinen quin ha de ser el contingut mínim de l’ensenyament. També, són aquestes autoritats les que estableixen quin és l’elenc de mitjans pedagògics entre els quals pot optar el professor (article 27, 5 i 8). De l’altra banda, el professor no pot orientar ideològicament el seu ensenyament amb total llibertat de la manera que jutgi més convenient amb les seves conviccions.

La neutralitat ideològica de l’ensenyament als centres escolars públics no universitaris imposa als docents que hi exerceixen una obligació de renúncia a qualsevol forma d’adoctrinament ideològic

En quart lloc, s’hi indica que en un sistema jurídic polític basat en el pluralisme, la llibertat ideològica i religiosa dels individus i la confessionalitat de l’Estat, totes les institucions públiques -i molt especialment els centres docents- han de ser, en efecte, ideològicament neutrals. Aquesta neutralitat, és una característica necessària de cadascun dels llocs docents integrats al centre i no l’hipotètic resultat de la casual coincidència, en el mateix centre i davant dels mateixos alumnes, de professors de diferent orientació ideològica els ensenyaments els quals es neutralitzin recíprocament. Com ja vaig indicar anteriorment, la neutralitat ideològica de l’ensenyament als centres escolars públics no universitaris imposa als docents que hi exerceixen una obligació de renúncla a qualsevol forma d’adoctrinament ideològic.

La funció inspectora introduïda, de manera irregular, a l’ordenament educatiu valencià expressa textualment: “Vetlar per la neutralitat ideològica en els centres educatius, supervisant que les activitats docents, els materials curriculars i els actes escolars es mantinguen aliens a qualsevol tipus d’adoctrinament, garantint el respecte al pluralisme i la llibertat de consciència de l’alumnat i de les seues famílies, així com els seus drets derivats de la llibertat lingüística”.

Val a dir que capgira, d’entrada, la llibertat de càtedra com a dret docent davant d’imposicions externes, alhora que hi inclou la llibertat de consciència de l’alumnat i les seves famílies. Igualment, també es refereix als drets derivats de la llibertat lingüística que Les Corts valencianes han formulat en una llei autonòmica.

El primer que sorprén és l’absència total d’intervenció dels centres educatius, i dels seus òrgans de govern, en el procediment de denúncia o delació. La llei orgànica d’educació defineix el claustre de professors com l’òrgan propi de participació dels professors en el govern del centre, que té la responsabilitat de planificar, coordinar, informar i, si s’escau, decidir tots els aspectes educatius del centre. D’aquesta manera, no s’ha de perdre de vista que és el claustre de professors els que normalitza els procediments professionals d’intervenció docent, a través de les funcions que li atorga l’article 129 d’aquesta llei, especialment la que li encomana l’aprovació i avaluació de la concreció del currículum i tots els aspectes educatius dels projectes i de la programació general anual.

Igualment, s’ignoren en el procediment de denúncia les funcions dels directors escolars (article 132), especialment la de representació de l’Administració al centre; la de dirigir i coordinar totes les activitats del centre, sense perjudici de les competències atribuïdes al claustre del professorat i al consell escolar; la d’exercir la direcció pedagògica, promoure la innovació educativa i impulsar plans per a la consecució dels objectius del projecte educatiu del centre; la de garantir el compliment de les lleis i altres disposicions vigents; i, la d’exercir el comandament de tot el personal adscrit al centre.

A més, tampoc es té present que al Consell escolar (article 127) se li atorga explícitament la funció d’aprovar i avaluar els projectes i les normes.

Lluny de protegir l’autonomia docent enfront dels poders públics (sentit veritable de la llibertat de càtedra), la norma incorpora la llibertat de consciència de l’alumnat i les seves famílies com a elements que poden detonar una denúncia per adoctrinament. No es refereix, doncs, a una denúncia de tendenciositat objectiva de l’actuació docent, sinó a una delació basada en tendenciositat subjectiva (segons la percepció dels usuaris de veure-hi afectada la seva llibertat de consciència).

Per posar un exemple, per a l’estudi dels fets ocorreguts a la península ibèrica entre els anys 722 (batalla de Covadonga) i 1492 (l’entrada a Granada dels Reis Catòlics), s’ha fet servir tradicionalment el terme de “Reconquesta” que es va encunyar al segle XIX per descriure el procés històric i militar d’expansió dels regnes cristians medieval a costa d’Al-Andalus. En canvi, el terme “Pèrdua del Paradís” és un dels tòpics literaris, nostàlgics i històrics més profunds de la cultura àrab i fa referència a la caiguda d’Al-Andalus, que es va viure com un trauma col·lectiu que encara ressona a l’imaginari del món islàmic. Una denominació o una altra proposen perspectives contraposades d’uns mateixos fets.

Els exemples podrien ser infinits, especialment en l’àmbit de les ciències socials (així, la guerra civil espanyola 1936-1939), però també en altres disciplines (així, les teories evolucionistes per a les consciències creacionistes).

A Catalunya, n’hem tingut una experiència recent durant l’anomenat procés independentista. Molts centres i professors van ser acusats injustament d’adoctrinament envers el catalanisme, el sobiranisme o l’independentisme. Aquesta va ser l’estratègia calculada que alguns polítics van posar en marxa, de manera espúria, per tractar d’aconseguir els seus propòsits orientats a l’unionisme. El cas més extrem va ser el de les denúncies en seu judicial contra un bon nombre de professors de l’Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca. La Fiscalia va formalitzar la denúncia contra els professors per un presumpte delicte d’incitació a l’odi i contra la integritat moral per lesionar la dignitat dels menors a causa de l’origen o la vinculació familiar. El malson, fins a l’arxivament de les diligències, ha durat sis anys.

El professorat mereix tota la confiança i el màxim reconeixement

En la meva dilatada carrera professional com a inspector d’educació he conegut alguns (molt pocs) casos d’adoctrinament. Tots han estat incidents d’apologia del franquisme a les aules, per part d’algun professor. S’han abordat, des de les pròpies direccions escolars amb el suport de la inspecció, seguint els procediments ordinaris.

No és necessari, doncs, posar tot un col·lectiu sota sospita, menys encara des d’una Conselleria la titular de la qual ha treballat com a inspectora d’educació. Al contrari, el professorat mereix tota la confiança i el màxim reconeixement.

Fins al moment, no he tingut notícia que cap associació professional o sindicat d’inspectors d’educació hagi qüestionat aquesta regulació que atorga un caràcter polític, segons la meva manera de veure-ho, a aquests professionals docents.

Aquesta regulació de la inspecció valenciana evoca, com ja han destacat alguns sindicats del professorat, una cacera de bruixes a l’estil -salvant les distàncies- del procés de delacions, denúncies i llistes negres contra persones sospitoses de ser comunistes impulsat pel senador Joseph McCarthy. D’aquí el nom dels dos articles de la sèrie. Cal recordar la famosa obra Les Bruixes de Salem d’Arthur Miller.

Cal esperar que, finalment, s’imposi el seny i el professorat -també, el valencià- pugui seguir treballant, sense temor, amb la professionalitat que sempre ha demostrat.