Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’any 2002 els qui ens interessàvem per l’educació cinematogràfica vam arribar a tenir la percepció que pel seu valor educatiu el cinema, la imatge audiovisual, aviat tindria un lloc fix en el dia a dia de les aules: la UNESCO havia apressat els governs del món a posar en pràctica l’educació mediàtica com a nucli central de les competències per afrontar el segle XXI. L’esperança va renéixer el 2012 amb la peremptòria recomanació de la Unió Europea d’implementar l’educació audiovisual en un context d’alfabetització múltiple. Però han passat els anys, i l’educació en comunicació només ha deambulat pel camins del voluntarisme de determinats professors i professores que entenen la seva importància.
I això que l’educació en comunicació és part cabdal del dret a la informació. Educació en comunicació o educació mediàtica significa ensenyar i aprendre amb i sobre els mitjans de comunicació i la xarxa; significa aprendre el seu llenguatge; significa anàlisi crítica i producció escolar creativa, significa promoure l’esperit de comunitat, de responsabilitat social, i d’autonomia personal.
Bona part de les experiències sobre educació mediàtica parteixen del cinema. Tot i que algú es pugui estranyar. Més d’un cop hem sentit: «El cinema? Bah! Si el cinema està en regressió, el cinema ja és història». El cinema, en tant que pantalla primigènia, inventa el llenguatge de les imatges en moviment i imposa el seu esperit a les pantalles que l’han seguit. El cinema condiciona la dinàmica mediàtica en què vivim, des dels espots publicitaris als concursos televisius; des del ritme dels telenotícies a la dinàmica dels videojocs, al marge de l’actual edat daurada de les sèries.
El cinema està en regressió? Desgraciadament les sales de cinema són ja gairebé un vestigi del passat, és cert, però el cinema no només no està en regressió sinó que ha explotat en múltiples petites pantalles impregnades d’essència cinematogràfica. El cinema ha modelat i segueix modelant la realitat a imatge seva. Mai s’havia vist tant de cinema com ara, encara que sigui sense anar al cinema.
La clau de l’educació mediàtica és la continuïtat; no es tracta que sigui una experiència interessant i puntual, sinó que ha de formar part de la programació habitual i continuada del centre
Fa cinquanta anys anàvem a veure la pantalla, una gran pantalla. Ara la tenim a la butxaca. Aquesta pantalla, que és infinita, s’ha convertit en un element essencial de la vida personal i professional de la major part dels humans. Ara dediquem més hores a estar-nos davant de la pantalla global o infinita que a qualsevol altra ocupació. Això ha generat un nou llenguatge, una nova percepció de les coses, un nou consum. En definitiva, una nova cultura, sense que el nostre model educatiu s’hagi adaptat a aquesta nova civilització mediàtica. No parlo de tecnologia digital, sinó de sentit crític, de capacitat d’anàlisi de tot allò que destil·len les pantalles.
Si mirem les iniciatives que parteixen del cinema per anar oferint recursos per tal d’aconseguir que l’educació en comunicació tingui un pupitre permanent a les aules podem parlar de Cinescola, d’AulaMèdia, de Drac Màgic, i més recentment d’EduCAC, però n’hi ha que fa més de 40 anys que estem immersos en un laboratori d’educació en comunicació, i que entenem que la clau de l’educació mediàtica és la continuïtat, que no es tracta que sigui una experiència interessant i puntual, sinó que formi part de la programació habitual i continuada del centre, que l’educació en comunicació disposi d’un temps-espai. I és que tot l’alumnat, tingui l’edat que tingui, està en contacte permanent amb la comunicació i li calen eines per gaudir-la i processar-la.
