Opinió

El senyor Espinàs i els mestres

Sí, és el senyor Espinàs. A aquestes grans personalitats les tracto de senyors. Ho vaig aprendre d’un altre gran senyor: el senyor Jordi Cots, advocat, mestre, poeta i exsíndic de greuges pels temes d’infància i, sobretot, estimat amic. Ell, quan parla d’en Martorell o d’en Galí, diu el senyor Martorell o el senyor Galí. Doncs jo dic el senyor Espinàs.

Ens ha deixat als 95 anys. Molts articles i comentaris s’han publicat parlant de la seva dimensió d’escriptor, de periodista, d’entrevistador i entrevistat… però hi ha el senyor Espinàs que jo vull reivindicar i recordar: el senyor Espinàs, educador, home d’un civisme exemplar. Amb pipa o sense.

El vaig conèixer l’any 1987. Tinc la dedicatòria del seu llibre “El teu nom és Olga” davant meu. Havia llegit “Combat de nit” i alguns llibres de viatges. Ell, que escrivia amb les mans i a màquina el que abans havia escrit amb els peus, trepitjant terreny i fent-nos adonar i descobrir la riquesa d’allò més evident, més quotidià, les meravelles que amaguen les coses o les situacions senzilles, doncs amb ”El teu nom és Olga” escrivia amb la  mà i el cor. Vaig ressenyar aquest llibre que sempre em fa companyia i vaig demanar-li una entrevista. Ens vam trobar a un bar del carrer Tuset. Jo estava com un flam. Anava a conèixer tot un senyor. Vam estar parlant del llibre i d’educació en un moment on començava a sortir a l’escenari la importància de les diferències i de què havíem de fer perquè aquestes diferències no es convertissin en desigualtats.

Li vaig demanar que ens fes un curs sobre escriptura a l’escola d’estiu i em va respondre que no, que un curs no es veia en cor de fer-lo, una manera elegant de dir que no el volia fer, perquè segur que de cor i de coneixements en tenia un munt. Però em va dir que acceptava fer una conferència pels mestres i per les mestres que coordinaven cursos a l’escola d’estiu. Quan ja acabava la seva intervenció sobre la singularitat humana -Olga, quant et deu el teu pare i quant et devem nosaltres!- ens va fer una pregunta que va quedar a l’aire: què s`ha de fer amb aquelles criatures que no volen significar-se en res, aquella criatura que seguiria el consell que em va donar el meu pare quan vaig anar a fer la mili: tu no aixequis la  mà per res, procura ser ben gris. Què fer, doncs, amb el nen que volia ser gris? Una bona pregunta per debatre.

He treballat molts anys de mestre de llengua o d’educació cívica i he fet servir els articles del senyor Espinàs -o els acudits d’en Cesc- dia sí, dia també. Articles modèlics perquè eren entenedors sense renunciar al rigor que exigia el tema de què parlava.

Jo sé que estimava el món dels mestres i de l’escola. Era lector, per exemple, de la revista Perspectiva Escolar. A mi m’alegrava quan en una de les seves columnes citava algun article publicat a la revista. Òndia, pensava, interessa al senyor Espinàs!

Quan se li va retre un homenatge i ens van demanar que escrivíssim alguna cosa, jo vaig explicar que sempre començava el diari Avui -i després El Periódico- per l’article del senyor Espinàs. Era una manera de contribuir al llarg procés d’humanització. D’una gran persona només en treus lliçons bones. D’un home bo, segur que n’era, també.

Mestres, aquests dies a cada aula del nostre país s’hauria de comentar la importància del llegat del senyor Espinàs. Llegir un fragment seu, conversar al voltant d’algun dels seus llibres o tornar a veure alguna de les entrevistes.

I veure què en pensem d’afirmacions com aquesta extreta del llibre que parla de la seva filla Olga:

“El que sí sé és que el progrés no és una via única, un camí de direcció obligada per a tothom, encara que la nostra societat ho cregui així.

La teva especial condició et dona la llibertat de no  sotmetre’t a la dictadura del progrés que s’identifica amb l’eficàcia i la competitivitat.

Tu has avançat. A la teva manera. A la manera d’un  vers de Víctor Hugo:

Avancem.

El progrés és una necessitat de blau”.

Necessitat de blau. Necessitat del senyor Espinàs. Gràcies per tot, estimat mestre.