En el recent article d’El Diari de l’Educació Rajoy cessa Wert: les 8 sortides de to del ministre que no trobaràs a faltar, s’hi inclou una mostra de les seves millors perles, que expliquen per què José Ignacio Wert va arribar a ser el ministre pitjor valorat del govern. Ara bé, darrere del tarannà personal de Wert -prepotent, cínic i provocador- cal veure que el seu discurs estava plenament en sintonia amb el pensament més reaccionari del Partit Popular, i que defensava amb coherència els interessos de les polítiques i dels lobbies que van configurar les diverses iniciatives i sobretot la LOMCE, sens dubte la reforma més retrògrada de la democràcia.
Breument, i a tall d’exemple. En primer lloc, cal assenyalar el menypreu per l’art i i la cultura. En són unes mostres l’increment de l’IVA fins el 21 % -tot un rècord europeu- i el tractament residual que va concedir a l’educació artística, una de les assignatures -ho va dir textualment- que només entretenia.
En segon lloc, cal destacar el caràcter segregador i elitista, prou evident en la classificació i els itineraris diferenciats a l’ESO, en l’accés als estudis superiors i amb les retallades a les beques de tota mena -d’estudi i menjador- i a l’atenció dels alumnes socialment més desfavorits.
En tercer lloc, va abanderar l’ofensiva del nacionalisme español més ranci -en un moment en que Ciutadans li disputa l’hegemonia en aquest terreny-, despreciant i posant en qüestió l’ensenyament del català i l’ús de les competències autonòmiques. No cal oblidar que aquesta ofensiva espanyolitzadora és coherent amb les mesures que prenen els governs del PP a les Illes i al País Valencià durant l’anterior legislatura.
En quart lloc, segueix fil per randa el guió que li va marcar la Conferència Episcopal -amb Rouco Varela al capdavant- pel que fa a les raons per suprimir l’assignatura d’Educació per la Ciutadania, al mateix temps que feia pujar de rang l’assignatura de religió, quantificable per l’expedient acadèmic.
En cinquè lloc, la LOMCE marca un punt d’inflexió respecte al lloc que ha d’ocupar l’ensenyament privat i concertat, que deixa de ser subsidiari i s’equipara al sector públic. Prenen com a referència el que ja s’està experimentatnt a la Comunidad de Madid. El discurs neoliberal penetra amb força i va obrints les portes del mercat i dels consumidors. Pel conrtrari, els drets de ciutadania passen a un segon pla.
En sisè lloc, la LOMCE s’aferra als vells principis de la pedagogia tradicional. Això es percep en la definició i estructura del currículum i en les formes d’ensenyar, aprendre i avaluar. El retorn a la revàlida és un dels exemples més emblemàtics, en tractar-se d’una fòrmula que ja va ser rigurosament criticada i eliminada en la darrera llei del franquisme: la “Ley General de Educación” del 1970.
I en setè lloc, també n’ha sortit tocada la democràcia. No és un detall menor que els consells escolars –l’òrgan màxim de representació i decisió de la comunitat educativa- perdi competències. I tampoc ho és que en la gestió quotidiana del ministre Wert el diàleg i la voluntat negociadora amb els diversos governs autonòmics i agents educatius, no hagi estat precisament una de les seves virtuts.
Ara el succeix al front del ministeri Iñigo Méndez Vigo. La seva actuació es preveu com una carrera contra rellotge per deixar lligat el compliment i desplegament de la reforma. I no ho tindrà fácil, perquè moltes Comunitats Autònomes han tractat i tractaran d’endarrerir-lo al màxim. D’altra banda, és molt probable que, després de les eleccions generals, assistim a l’enterrament d’aquesta reforma.
