Com cada any, el Departament d’Ensenyament, a primers de setembre, fa una compareixença pública per donar a conèixer les dades relatives al nou curs que comença i anunciar les novetats i les prioritats que, com a administració, s’ha proposat.
Per exemple, com a indicador que les vaques flaques ja s’han començat a engreixar, ens fan saber que el professorat substitut (un nombre gens menyspreable al llarg de tot un curs) ja cobrarà el 100% del sou que li correspon, i no pas només el 85% d’aquests darrers cursos, una discriminació injustificable des de tots els punts de vista, ja que, en la pràctica, treballaven el 100% de la jornada. En canvi, no sembla pas que hi hagi intenció de reparar un altre forat que perjudica greument els alumnes: la substitució, amb la màxima immediatesa, de les baixes laborals del professorat, i no deixar els centres desvestits tota una setmana o quinze dies…
Se’ns anuncia que la lluita contra les desigualtats socioeconòmiques ara sí que s’encararà amb decisió, garantint que les beques de menjador arribaran a tothom que les necessiti, igualment que els ajuts per tenir els llibres de text i el material escolar corresponent. Amb aquestes mesures s’assegura l’accés a l’educació, però és evident que són del tot insuficients per reduir i combatre, des de l’educació, aquelles desigualtats d’origen, que generen necessitats que demanen atenció personalitzada, temps suplementari i recursos addicionals si, de veritat, ens creiem això de la igualtat d’oportunitats i volem treballar per l’èxit escolar de tothom.
Ens expliquen també que aviat s’aprovarà el nou decret que regularà “l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema inclusiu”. La fórmula és d’una ambigüitat que esparvera, perquè tot és dins del sistema. Seria inclusiva una escola que segregués en escoles específiques els alumnes estrangers? És inclusiva una escola que només escolaritza nois o noies? Es pot considerar inclusiva l’existència d’escoles d’educació especial només per a alumnes amb alguna discapacitat? El sistema ho inclou tot, però el quid de la qüestió és on posa cadascú, si totes les escoles són universals, inclusives i si tots els alumnes poden comptar amb les ajudes, els suports i els recursos que els són necessaris per poder fer una vida normalitzada i potenciar al màxim les seves capacitats.
Ens informen que aquest curs encara hi haurà 996 mòduls prefabricats i que 90 centres habiten totalment en aquests mòduls, alguns d’ells fa ja més de 10 anys! Aquests “barracots” poden tenir sentit com a solucions puntuals, provisionals, urgents, conjunturals, però és decebedor que alguns infants i joves hagin hagut de fer tot el seu itinerari escolar en aquest tipus d’instal·lacions. On han quedat aquells temps en què els governants s’esforçaven a que els edificis escolars fossin els millors, els més bonics, els més admirats del poble? Com es pot justificar la construcció de pavellons esportius, seus de consells comarcals i d’altres agències estatals o autonòmiques per davant d’escoles i instituts, quan és prou sabut que els espais són també un factor educatiu de primer ordre? En aquest món al revés val la pena felicitar l’ajuntament de Vilanant (Alt Empordà), que ha cedit les seves instal·lacions renovades als infants i mestres de l’escola, mentre les oficines municipals s’han traslladat a uns “barracots” que ja tenen 7 anys.
Si els pressupostos fossin infinits, seria lògic que tot el sistema educatiu fos gratuït. Però, com que no és el cas, saber què es fa amb els diners destinats a educació és rellevant. Els concerts i les subvencions tenen sentit quan l’oferta pública és insuficient i cal donar servei a tota la població, però no han de servir d’excusa per no ampliar progressivament la xarxa pública o per mantenir eternament centres educatius en mòduls prefabricats. Perquè la titularitat importa, perquè Catalunya segueix essent una de les zones d’Espanya i un dels països d’Europa amb un dels percentatges més elevats d’escoles privades, tant al tram obligatori (32,5% a primària, 36,6% a ESO, més del 95% de les quals són concertades), com en les etapes no obligatòries (36,7% de les escoles bressol, 32,8% al batxillerat, entre un 30% i un 40% de les quals reben subvencions públiques). A més, a les capitals grans i mitjanes de Catalunya, els percentatges de l’oferta privada sovint voregen o superen el 50%!
Una mostra de que la titularitat és rellevant la trobem en l’escolarització d’alumnat estranger, un 83,9% del quals estan escolaritzats en centres públics i només el 16,1% en centres privats quan, si les coses estiguessin equilibrades, la proporció hauria de ser del 66,6% i del 33,4% respectivament. No és una situació excepcional, sinó el que s’ha donat des de sempre, sense que les administracions públiques hagin estat capaces de fer-hi massa res…
Per acabar, poques novetats pel que fa a la formació de persones adultes en règim presencial. Un àmbit reiteradament secundari per al Departament d’Ensenyament que, des de fa anys, deixa gran part de la iniciativa a uns ajuntaments, que no tenen ni la competència ni els recursos per fer-hi front. Ni es creen nous centres, ni s’amplia significativament una oferta que totes les anàlisis fetes qualifiquen d’insuficient i de necessària.
Un nou curs, gairebé els mateixos problemes de sempre…
