Opinió

Carles Capdevila o la passió per educar millor

És una bona notícia que un periodista d’un diari d’informació general mostri tanta sensibilitat i passió per l’educació escolar i familiar, i ho faci a més, com és poc habitual, des d’una visió positiva i esperançada. Aquest és el cas de Carles Capdevila, director fins fa ben poc del Diari Ara, que ha estat guardonat amb el Premi Marta Mata 2015 per la seva tasca de divulgació educativa des de la premsa, la ràdio, la televisió i amb un seguit de conferències dirigides a famílies i mestres, sempre amb unes bones dosis d’humor i el necessari rigor informatiu. També és una bona notícia l’aparició de “Educar millor” (Arcàdia, 2015): un conjunt d’onze entrevistes a càrrec d’aquest periodista, escrites amb un llenguatge planer, sense tecnicismes, a l’abast de tota persona interessada mínimament per aquest àmbit de coneixement.

Hi desfilen experts amb diferents trajectòries i punts de vista, més o menys innovadors, amb un grau desigual d’interès consistència teòrica. Per què precisament aquests onze i no altres? Els criteris escollits són la implicació, l’experiència i la saviesa. Res a dir. No obstant, sorprèn que només s’incloguin quatre dones quan es tracta d’una professió majoritàriament femenina; que no n’hi hagi cap que treballi a l’educació infantil (0-6), al tractar-se d’una etapa clau a l’hora de bastir els fonaments del creixement personal i del procés de socialització i on, en termes generals, es concentra més innovació educativa i s’educa millor; o que la majoria de persones entrevistades (7) estiguin instal·lades a la jubilació -ni de bon tros retirades-, dos quasi la freguin i uns altres dos estan a la cinquantena. Per què no arriscar-se a incloure algunes veus més joves, encara que menys mediàtiquies, que de ben segur tenen moltes coses a dir i que aporten altres aires i visions a l’educació?

Sempre resulta complicat encertar amb l’idoneïtat de la mostra. I aquests interrogants no desmereixen el valor i el resultat d´aquestes converses. Perquè sempre és un plaer, per posar només alguns exemples, gaudir de la ciència acumulada sobre els adolescents, a peu de carrer, per Jaume Funes; de les intuicions i reflexions sobre els alumnes, a peu d’aula, per part de Jaume Cela, el mestre que mai no es volia jubilar; de la sempre saludable provocació intel-lectual del sociòleg Mariano Fernández Enguita, que mai no et deixa indiferent; o del relat que construeix Roser Salavert sobre les escoles d’un districte de Nova York, perquè el que passa als Estats Units acaba tenint quasi sempre una gran influència a casa nostra. En la resta d’entrevistats abunden els filòsofs i les psicòlogues.

És impossible comentar en poc espai l’ampli i heterogeni mapa de tòpics i qüestions que s’apleguen. A manera de síntesi, o simplement amb la intenció de prioritzar-ne alguns, més centrades a l’escola, ho he condensat en aquest ABC de la bona intervenció educativa.

L’ABC de la bona educació

A) Acompanyament: Aquesta és la paraula clau. És present al subtítol: “Onze converses per acompanyar families i mestres”, i a bona part de les respostes sobre la funció educadora. Encara que a vegades el verb acompanyar s’alterni amb altres sinònims: orientrar, cuidar, impulsar, ajudar, estimular… Un procés que requereix molta conversa, escolta i paciència, doncs les presses i les urgències solen ser males companyies.

Acompanyament per a què? Per introduir els infants i adolescents en el camí de la llibertat, a que cadascú descobreixi la seva manera de sentir i de pensar, a que puguin desplegar totes les seves capacitats i potencialitats: això que abans se’n deia educació integral i avui en diem intel·ligències múltiples o competències bàsiques. I perquè trobin referents sòlids -malgrat que s’hauran d’acostumar a cert grau d´incertesa- davant de qualsevol acte d’aprenentatge i educació: dues paraules que van estretament unides encara que hi ha qui s’entesti a separar-les. Perquè sempre que hi ha aprenentatge es manifesta, de forma directe o indirecte, una concepció educativa; i sempre que s´educa s’aprèn alguna cosa.

B) Bondat: L’educació és un acte d’amor vers els infants, que requereix una atenció individualitzada – perquè tots són diferents- i col-lectiva. La bondat de l’educador o educadora té a veure amb l’honestetat, la coherència, la transparència, la integritat, la solidaritat i altres valors. Només a partir d’aquesta exemplaritat pot emergir la bondat infantil. L’amor es mostra amb les relacions quotidianes amb els alumnes: amb les mirades, les paraules, la gestualitat, els silencis, les mostres d´agraïment i reconeixement, etc. No és fàcil trobar el punt d’acostament adequat, perquè no sigui ni massa fred i distant ni massa paternalista, absorbent i ofegant, o perquè no caigui en el col·leguisme.

Tot això va teixint vincles sòlids i amorosos, impregnant el clima de l’aula o de qualsevol espai educatiu, irradiant el conjunt de l’intervenció educativa. La bondat té a veure amb la confiança i amb la defensa escrupulosa dels Drets Humans. Amb el respecte als drets de l’infant i amb l’exigència d’uns deures i responsabilitats, l’essència de la democràcia. La bondat i l’amor ens condueixen també a la felicitat, sens dubte una de les necessitats humanes de l’existència i també de l’escola i de la família. I aquesta només es pot conseguir des de l’optimisme. Ho han dit i repetit molts autors: “El mestre ha de ser optimista. En cas contrari, millor que deixi la professió”. Per això, ha de tractar sempre de mirar el got mig ple i no mig buit i, seguint les paraules de Freire, ha de convertir les dificultats en possibilitats.

C) Coneixements: Heus aquí alguns reptes que es plantejen: destriar els continguts rellevants dels irrellevants, el gra de la palla; promoure un ensenyament-aprenentatge estimulant i atractiu per tal de vèncer l’avorriment i ensopiment escolar; fomentar la curiositat per l’aprentatge, més enllà de l’aprovació d’exàmens i de passar cursos; entendre que els coneixements i l’educació són cada cop més fora de l’escola: a l’entorn social i a la xarxa; viure amb normalitat l’equivocació i l’error; acostumar-se a fer-se preguntes i a cercar noves respostes, doncs aquestes canvien, es matisen o s’enriqueixen amb el pas del temps, la qual cosa significa aprendre a desaprendre, a capgirar les mirades i els esquemes mentals; entendre que la divisió del currículum fragmentat en assignatures és arcaica i cada cop és més allunyada de les demandes culturals i científiques del segle XXI; o adonar-se que sovint l’ús que es fa de les TIC reprodueix l’ensenyament tradicional en nous formats, i que es poden explorar altres vies d’interacció més horitzontals i creatives per optimitzar el potencial de les noves tecnologies.

Cal prioritzar la transmissió de continguts o el conreu de les competències? Un debat etern i un fals dilema, perquè la seva interrelació és òbvia i natural. Altra cosa diferent és on es posa l’accent. Quines competències es destaquen en aquesta obra coral? Almenys aquestes dues: el conreu del pensament -que implica l’anàlisi, el raonament i la síntesi-, i la comprensió lectora, al costat d´altres competències lingüístiques associades. I tot plegat requereix transmissió cultural ente les diverses generacions però també coneixement compartit que es va construint dia a dia entre mestres i alumnes i només entre aquests darrers, doncs arriba un dia en que el mestratge és prescindible. Aquest, si menys no, és un dels grans reptes d’una bona educació.