Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Sembla que toca parlar dels deures escolars. Alguns han decidit que era el moment. Alguns han decidit que ara no toca parlar de la derogació de la Lomce, ni de la inseguretat jurídica a la qual els nostres governs tenen sotmès el nostre alumnat de segon de batxillerat, ni dels milers de milions d’euros acumulats en retallades educatives en els darrers anys. No. Ara alguns han decidit que hem d’enfrontar la comunitat educativa amb missatges simplistes. Què és sinó definir la problemàtica dels deures escolars com la d’uns mestres que no pensen en el seu alumnat i el castiguen amb deures massius? Com si tot el professorat, de tots els centres educatius, de tots els nivells, estiguessin posant al seu alumnat els mateixos deures excessius. Com si totes les famílies consideressin que la quantitat de deures que porten a casa els seus fills i filles fossin abusius. Aquesta no és la realitat.
Ha de quedar clar que qualsevol membre de la comunitat educativa està legitimat per obrir el debat, però no ho hem de fer en termes d’enfrontament. Jo no tinc dret a decidir quins deures hauran de posar els mestres de la meva filla, però tampoc puc decidir que el meu alumnat tingui dues hores diàries d’exercicis de la meva assignatura sense donar cap explicació a ningú. Ni al meu alumnat, ni a les seves famílies, ni als meus companys i companyes d’institut.
La solució, però, no serà que el Govern legisli els deures que tindrà tot l’alumnat, de cada nivell educatiu, de qualsevol escola. La diversitat s’haurà de tractar amb diversitat. L’escola democràtica es construirà amb dialèctica entre la comunitat educativa allà on toca: a l’escola. Aquesta escola democràtica ha de tenir un projecte educatiu que tingui en compte les necessitats de la totalitat del seu alumnat divers, discutit i treballat entre tots els membres de la comunitat. Un professorat que treballa per aconseguir el millor pel seu alumnat, però que sap que tant ell com les seves famílies es mereixen conèixer la seva metodologia de treball. Unes famílies que han de confiar en la professionalitat del professorat dels seus fills i filles. I un alumnat, unes famílies i un professorat que saben que el diàleg és imprescindible per solucionar els conflictes que sorgiran durant el procés educatiu. Un d’ells, els deures escolars.
Sabem que els deures a casa són una font de desigualtat. Però també sabem que un currículum cada dia més extens impossibilita que tot es pugui treballar únicament durant l’horari lectiu. També sabem que l’alumnat ha d’aprendre a enfrontar-se a problemes intel·lectuals fora de l’escola i sense l’ajuda del docent. A més, les famílies han de veure com s’hi enfronta per conèixer les seves dificultats. Com totes les qüestions del procés educatiu, la dels deures és complexa. No amaguem el debat, però sobretot, no deixem que el simplisme el domini. Per això l’haurem de treure de les tertúlies televisives per dur-lo a l’àmbit que li correspon: els centres educatius.
