Per arribar a la seu del districte de Sant Andreu de Barcelona, els alumnes de cinquè de Primària de l’escola Baró de Viver –del barri que porta el mateix nom– van haver de travessar dos murs aquest dilluns. El que envolta l’escola, de maons i coronat per un enreixat, i el que envolta el barri, composat pel riu Besòs, les vies del tren i el nus de la Trinitat. Sobre el segon, encara no els han demanat l’opinió, però sobre el primer, que està pendent de reformes, els nens i nenes de l’escola tenen clar que hi han de dir la seva. “Volem que sigui també un espai de joc, per parlar, per compartir moments”, explicava la Míriam Molina, després d’encaixar juntament amb els seus companys de classe la mà de Carmen Andrés, regidora d’Infància, Joventut i Gent Gran, a qui van presentar el seu projecte Jocs i trobades al voltant d’una tanca.
Amb aquesta reunió, els alumnes de la classe de Cinquè del Baró de Viver exercien el seu dret a ser escoltats en allò que els afecta. “És un dret que està reconegut per les Nacions Unides des de 1989”, reivindica Elena Guim, arquitecta i membre de La pell de la ciutat, un col·lectiu de transformació ciutadana de l’espai públic que ha treballat colze a colze amb aquesta escola per convertir una simple obra, la remodelació de tanca que envolta el centre, en tot un projecte comunitari que ha involucrat nens, mestres, famílies i veïns en el replantejament de quin volen que sigui l’ús públic de la seva escola i de tot allò que l’envolta.
Aquesta experiència ha estat una de les moltes que han protagonitzat aquest dijous la jornada Els drets dels infants i adolescents a la ciutat, celebrada a l’Espai Jove La Fontana de Barcelona. “Ens fa falta una política proactiva, sistemàtica i transversal per afavorir la ciutadania activa i incloure les veus dels infants i adolescents”, valora Maria Truñó, directora de l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona, responsable de les jornades juntament amb l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona. “L’espai públic, i tot el que hi fem, no és neutre”, sosté Guim, “si els que planegen les ciutats tenen en compte les necessitats dels col·lectius més fràgils, entre els quals es compten els infants, tindrem una ciutat més amable”.
I la tanca del Baró de Viver, ara mateix, no és la més amable –ni tampoc funcional–. Per la disposició urbanística de l’entorn, aquest mur, tres metres de maó i enreixat, és el primer amb què et topes quan arribes al barri. “No és el més agradable”, constata Guim. A això se li suma una altra mancança, i és que alguns adolescents del barri salten la tanca a les tardes per organitzar campionats de futbol, cosa que preocupa als més petits de l’escola. Amb aquest diagnòstic, La pell de la ciutat va iniciar un projecte per repensar el mur en el qual han participat, “sense prejudicis”, sosté Guim, fins i tot aquests joves que es colaven a l’escola.
“Aquest treball ens ha permès descobrir els espais que hi ha dins i fora l’escola, i com d’important és per als infants que siguin oberts i públics”, reflexiona Mònica Prado, tutora dels de Cinquè. Preocupar-se pel que els envolta és una forma de construir ciutadania, creu Prado, conscient del valor que té conèixer què és l’ajuntament o quins són els equipaments públics per uns alumnes que viuen en un barri tan aïllat que quan van a la seva seu del districte diuen d’anar a Barcelona.
La ciutat dels nens contra la ciutat dels cotxes
“Una ciutat és educadora quan permet als nens recórrer-la lliurement”. Amb aquestes paraules desafiava el prestigiós pedagog italià Francesco Tonucci les ciutats del segle XXI. Entre elles Barcelona. “Necessitem que l’espai públic ho sigui de veritat, i ara mateix està ocupat en un 60% per mitjans privats, els cotxes, quan a més a més els que condueixen són una minoria”, criticava Tonucci en el diàleg que ha mantingut en el marc de les jornades sobre drets dels infants amb l’arquitecta barcelonina Itziar González i el comissionat d’Educació de l’ajuntament, Miquel Àngel Essomba. “Si els nens no poden sortir de casa sense un adult, mai podran viure experiències que tenen a veure amb el joc i que són fonamentals per al desenvolupament”, es lamentava.
Creador de la iniciativa La ciutat dels infants –consistent en estructurar les poblacions tenint en compte la visió dels seus habitants més petits–, Tonucci ha reconegut que sempre que ha presentat aquest projecte a alcaldes de grans ciutats li han respost el mateix: “Els encanta, em diuen, però acte seguit em demanen un marge d’un parell d’anys per resoldre la qüestió dels cotxes”. I mai es resol.
L’acte ha servit per reivindicar un any més els camins escolars de Barcelona –ideats precisament per Tonucci i presents en moltes altres ciutats de Catalunya i del món–, i alumnes de diverses escoles i instituts de la ciutat han traslladat als presents projectes educatius relacionats amb la millora de la ciutat. Són experiències de participació necessàries per avançar cap a una ciutat que tingui més en compte la veu d’infants i adolescents, però no suficients. Així ho veu Truñó. “No n’hi ha prou que proliferin experiències, fa falta avaluar-les per saber que, a banda dels aprenentatges personals, hi ha certs impactes socials a la ciutat”, assegura. I conclou: “Ens hauríem de poder respondre en què ha millorat Barcelona gràcies a tenir en compte les propostes dels infants fins ara”.
La participació en política dels infants
Més enllà de les ciutats, aquesta setmana s’ha celebrat a Barcelona un altre simposi sobre participació infantil i adolescent en les polítiques públiques: Els consells d’infants i el CNIAC. Noves formes de participació política i cívica dels nens i les nenes de Catalunya, organitzat per la Universitat de Barcelona i RecerCaixa, pel qual han passat desenes de nois i noies, polítics municipals –tècnics, regidors i alcaldes– i experts internacionals entre els quals s’hi comptava també Tonucci. “Parlar dels nens i nenes, sense els nens i les nenes, és parlar de participació sense participació, i el simposi vol trencar aquesta dinàmica”, expressava Asun Llena, una de les investigadores de la UB que ha organitzat la trobada.
“Als infants i als adolescents només se’ns acostuma a preguntar què volem per la Festa Major i què en pensem del parc, res més”, es lamentava Meritxell Castany, actual presidenta del Consell Nacional d’Infància i Adolescència de Catalunya, constituït l’any 2014 amb la intenció de canalitzar les propostes dels consells d’infància que hi ha arreu del territori.
Malgrat els organismes que s’han creat, la majoria d’experts constata la paradoxa d’una societat que considera la infància com una etapa estratègica i, a la vegada, no li concedeix prioritats polítiques. Mecanismes de participació com els consells d’infants haurien de néixer de la “necessitat”, i no de la “generositat” o “per tenir una bona idea de nosaltres mateixos”, reclamava Tonucci. Al final de la jornada sobre drets dels infants, Tonucci va participar en un diàleg amb el director fundador del diari Ara Carles Capdevila.
https://youtu.be/h9im5jHmFX4
