Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Les imatges colpidores del diumenge les ha vist tot el món. També els infants i adolescents que ahir entraven a les aules. Parlen per elles mateixes però no hi sobren els qualificatius per denunciar-les amb més precisió i contundència: vergonya. indignació, fàstic, dolor, tristesa, brutalitat, impotència, violència desmesurada…
M’han recordat els meus temps d’estudiants, durant el franquisme, quan la policia entrava a la universitat, mentre estàvem reunits tranquil·lament en assemblees il·legals, per desallotjar-nos a cops de porra. Davant de les nostres reivindicacions de drets democràtics sempre hi trobàvem la mateixa resposta: la repressió. Res de diàleg ni negociació: només es coneixia, com canta Raimon, el llenguatge de les pistoles. Fets que, òbviament, eren silenciats als mitjans de comunicació.
Ara, cinquanta anys després, la Policia Nacional entra a les escoles i instituts, ocupats pacíficament per la ciutadania, per confiscar les urnes d’una votació il·legal, esbotzant portes, provocant nombroses destrosses i causant més de vuit-cents ferits a tot Catalunya, sense respectar ni els infants ni la gent gran. Nombroses veus demanaven prèviament diàleg i solucions polítiques, i també aquesta vegada l’única resposta ha estat la repressió. I malgrat el poder i l’àmplia difusió de nombroses imatges esfereïdores, els portaveus del Partit Popular, instal·lats en la miopia i la mentida més barroera, ho neguen. Que això passi el segle XXI, en plena democràcia, diu molt poc a favor de l’estima pels “palaus dels infants”, tal com s’anomenaven les escoles públiques construïdes a la II República, com el Ramon LLull, un dels centres més afectats. I és una mostra de que el franquisme es viu encara en un Estat cada vegada més contestat per les seves formes autoritàries i per la defensa d’una legalitat inamovible que fa aigües per totes bandes.
El 2 d’octubre és el Dia Internacional de la No Violència, en que es commemora el naixement de Mahatma Gandhi, pioner de la filosofia de la no violència per defensar els drets civils i diverses causes relacionades amb la justícia social. A Catalunya, en certa manera, es va començar a celebrar un dia abans, de forma festiva i pacífica, amb concentracions i ocupacions per defensar la causa legítima del dret a decidir que, en una democràcia real, també hauria de ser legal. Pares i mares, docents, alumnes i veïns de diverses edats i condicions social es van mobilitzar per donar una gran lliçó de pau i civisme, en consonància amb la convivència, la llibertat, el respecte, la tolerància i altres valors educatius que es conreen a la institució escolar. En aquesta jornada històrica tots i totes eren Gandhi.
Ahir la celebració va continuar a molts centres. Alguns, des de bon matí, van aparèixer embellits en flors per facilitar una acollida amorosa als alumnes més afectats. I, en el transcurs de la jornada, es va acompanyar als infants i adolescents per respondre a preguntes que, per complexes i doloroses que siguin, no es poden mai deixar de respondre. Què ha passat? Per què? Com és que la policia ha colpejat a la gent i ha destrossat la nostra escola? N’han parlat, han gestionat acuradament la conversa a l’entorn de la pau i la violència, aclarint els dubtes fins allà on sigui possible, respectant els silencis, insistint en la necessitat del diàleg i la mediació per la resolució dels conflictes, deixant-los expressar de diferents maneres perquè alliberin el plor i treguin la ràbia, però sempre evitant l’odi i altres manifestacions alienes a la cultura de la pau.
Es diu sovint que l’escola no és una illa i que s’ha d’adaptar a la societat que l’envolta. Però, al mateix temps, quan el mirall de l’entorn li retorna imatges fosques, desdibuixades i miserables –com és el cas, per exemple, de tota violència verbal i física viscuda–, cal que nedi a contracorrent per construir un relat alternatiu més digne, humanitzat i democràtic. Perquè aquestes llavors fructifiquin en una ciutadania del futur més lliure, crítica i responsable. La vaga general i les aturades d’avui van d’això: de la defensa de la llibertat i la dignitat democràtica.
