M’ha faltat temps per anar-la a veure dos dies després de l’estrena. I n’he gaudit molt. He gaudit de la manera intel·ligent que té el director de presentar la història, d’on situa la càmera, de com domina el punt de vista. He gaudit de la música. He gaudit de veure una part de Barcelona a la pantalla. He gaudit i he patit al costat d’aquesta noia que es diu Julia, amb dos fills, que no es rendeix i que busca l’home de la seva vida, aquell que sigui amant, però, sobretot, company.
I he gaudit del treball de l’actriu Anna Castillo, una d’aquestes intèrprets que et saben fer arribar les palpitacions de la vida, les emocions en estat pur. Riu i s’indigna, es queixa i s’enfada i sempre tens la sensació que no és una ficció sense ànima, sinó una veritat profunda que l’actriu sap fer viva. I he gaudit del treball dels tres actors. Oriol Pla, en un paper poc habitual en ell, dona vida a un noi inestable que arriba… no us faig cap avançament.
Tinc una estimació especial per a aquest actor que no té res a veure amb la qualitat de les seves interpretacions. Té a veure que quan va guanyar un Goya –o era un Gaudí?– va fer el discurs d’agraïment i va citar l’equip de mestres d’Orlandai. Quin gran reconeixement per la feina feta pels mestres i les escoles d’aquest país. En vaig escriure un article sobre aquest fet que també va publicar aquest diari.
Lluís Marquès serà qui encerti què necessita aquesta noia-dona-mare per no caure en la desesperació. I al mig d’aquests dos homes el pare de les criatures, un magnífic Quim Àvila, militar de professió, home aparentment dur però que no pot acceptar no saber què representa fer de pare.
Pel·lícula rodona, no li sé veure cap flaquesa. I amb ganes de repetir, sí, amb moltes ganes de repetir.
