Autor: Xavier Besalú

Sovint, quan ens referim als infants i joves fills de famílies immigrades, es fa servir l’etiqueta de “segona generació”, com si la immigració fos un tret hereditari, o un estigma, que passa de generació en generació fins no se sap quan.

Com ho podem fer per viure plegats quan les desigualtats són tan manifestes? Han de tenir alguna limitació? Quin seria el llindar, més enllà del qual només es podria esperar un esclat social?

Les nocions de Nord i Sud acaben pràcticament fent abstracció de la geografia per convertir-se en concepcions que inclouen un munt de supòsits: Mèxic i Guatemala són Nord? Austràlia i Argentina són Sud? On posaríem la Xina i l’Índia?

Per què han de servir aquestes suposades “auditories”? Per assenyalar encara més aquestes escoles? Per posar més pressió als mestres que hi treballen? O bé per dotar-los dels recursos humans, econòmics i materials que els permetin de fer front amb garanties a unes problemàtiques que van molt més enllà de la instrucció i de la mateixa escola?

Em sembla d’allò més natural que el fet religiós formi part del currículum escolar, és a dir, d’aquella selecció de cultura que la societat d’avui ofereix a les generacions joves.

Sense recursos l’escola ho té molt difícil: no només per als infants amb discapacitat; també per als infants que desconeixen la llengua de l’escola, per als infants que no poden comptar amb el suport i l’estima d’una família, per als que viuen en la pobresa o en la indigència…

Per què ha de servir, doncs, el sistema educatiu? Per deixar les coses com estan? Per certificar que els pobres, a més de pobres, són ignorants, ganduls i fracassats?

Des de fa dos cursos, el finançament dels 98 plans educatius d’entorn que queden és inexistent. Podríem dir que van morir d’èxit.