Anàlisi

Desencantats als seixanta

En els darrers anys s’ha popularitzat un neologisme que comporta una certa aparença pejorativa: boomer. És així com es coneix de forma col·loquial els nascuts entre 1946 i 1964, una generació concebuda en temps de pau, després de la segona guerra mundial, cosa que va provocar una explosió de natalitat (d’aquí el nom en anglès baby boomers i l’adjectiu utilitzat internacionalment). El rang d’anys d’aquest període és elevat de manera que no tots els nascuts durant gairebé dues dècades tenen perfils similars, i més encara si ho considerem des d’un punt de vista geogràfic, però algunes característiques sí que es poden identificar com a comuns, i d’aquí l’expressió indicada i emprada habitualment pels més joves («ok, boomer») com una forma de donar-los la raó, però amb certa sorna, ironitzant sobre el fet que no només no tenen raó, sinó que, probablement, sigui una generació culpable del que s’estigui criticant actualment. I això dona veritable vertigen.

L’autor mallorquí Bartolomé Seguí acaba de presentar la novel·la gràfica Boomers (2023), publicada al segell Salamandra Graphics del Grup Editorial Penguin Random House. Seguí va néixer el 1962, i arribar als seixanta anys el va estimular a treballar en un guió que, sense ser autobiogràfic, mostrés les seves pròpies inquietuds en particular i, en general, les inquietuds dels que compleixen seixanta anys en aquests temps, uns temps convulsos per la pandèmia, la crisi econòmica, els conflictes i la crispació portada a l’extrem en tot allò que ens envolta.

A Boomers, l’autor recupera dos personatges que ja van aparèixer a la revista El Víbora a la dècada dels vuitanta del segle passat, històries que Ediciones la Cúpula va recopilar al còmic Lola y Ernesto (1990). No conèixer aquestes primeres històries dels personatges no és important per als nous lectors, ja que la novel·la gràfica acabada de publicar se centra en les reflexions de la parella i els seus coetanis amics. Ernesto actua com a alter ego de Seguí o, més ben dit, d’alter ego de tots els que compleixen seixanta anys. Ernesto és qui protagonitza el relat, mentre pateix un succedani de crisi dels seixanta. És un professional del disseny gràfic, que aparentment teletreballa (potser autònom?), que viu a una gran ciutat com és Barcelona, i que procedeix (també com l’autor) de Palma de Mallorca. La parella té una filla ja independitzada de la llar familiar, que els visita breument al final del relat, en part representant la generació mil·lennial (nascuts entre el 1981 i el 1993), a qui alguns han batejat com la «generació decebuda».

Probablement, les vicissituds de la seva filla influeixen en una afirmació que Ernesto fa a l’inici de la novel·la gràfica, i que també és de gran actualitat: «Els seixanta són els nous quaranta». A què es refereix aquesta afirmació? No fa gaires anys s’afirmava que es tenia una segona vida als quaranta, que complir-los era sinònim de poder recuperar el temps perdut tenint en compte que t’havies casat molt jove (sobre els vint o vint-i-pocs), que havies tingut fills aviat i, el més important, que aquests s’havien independitzat a l’arribada dels vint, per repetir, en major o menor grau, el mateix patró de comportament. Tot això, tenint en compte que als quaranta tenies una bona salut.

La realitat en les darreres dècades és molt diferent: et cases uns quants anys més tard que els teus pares, tens els teus fills uns quants anys després, i els teus fills (uns quants menys que els que van tenir els teus pares i avis) se’n van de casa a una edat més avançada… si és que se’n van. I els progressos en medicina i la preocupació per la vida saludable, afavoreixen que arribem als seixanta amb una qualitat millor que la dels nostres avantpassats. L’esperança de vida a Espanya el 1900, a l’inici del segle XX, era de 35 anys, mentre que l’esperança de vida el 2021 se situava en 83 anys. Quan els boomers van néixer, l’esperança de vida era poc més de seixanta anys. Això sí, a les vinyetes es fa referència al pas del temps al nostre cos, insinuant símptomes conseqüència de la menopausa o de la pròstata, o remarcant la necessitat de descansar (adormir-te davant de la televisió té poc a veure amb la qualitat del programa que estiguis veient). També sobre la vida sexual a aquesta edat.

La tendència és que ens dirigim cap a una societat envellida, precisament per les característiques del baby boomer i la inversió de la piràmide de la població. I apareixen algunes preocupacions habituals a les xerrades a aquesta edat: la preocupació per la salut, les ganes que arribi la jubilació i la inquietud sobre el que sabem de com estan dissenyades i com funcionen les residències… i, el que és pitjor, com la societat està tractant la gent gran en general. La pandèmia només ha fet més que mostrar-nos quelcom subjacent amb les residències, encara que no seria correcte generalitzar. En qualsevol cas, és una inquietud lícita per als boomers: com, on i amb qui acabaré els meus darrers dies.

A l’edat de l’Ernesto, és probable que hagis perdut els teus pares i hagis vist i viscut situacions indesitjables, o és possible que els teus pares estiguin vius i tinguin una edat molt avançada, i que tingui un impacte a la teva vida de qualsevol forma, emocional, econòmica, de temps, desgast… impotència, culpabilitat. Sense esmentar el biaix de gènere que comporta aquest tipus de situacions, que s’acarnissa especialment sobre les dones de la família. La pèrdua de les arrels contrasta amb el llegat que et van deixar els teus ancians pares, auster en allò material i abundant en els valors transmesos. L’Ernesto reflexiona sobre l’herència del seu pare i el llegat que ell mateix deixarà la filla.

La preocupació per la mort comença a ser present als seixanta, tant per les malalties patides com per les que pateixen les persones del teu entorn, especialment per les experiències viscudes amb els pares, mentre el teu cos va envellint de manera inexorable. I el pitjor, la pèrdua dels amics coetanis, una pèrdua irreparable, una sensació d’aleatorietat i d’injustícia, el buit que deixen, i la por a la paraula temuda. Pensar que l’obra està escrita en plena pandèmia sabent que el virus es va acarnissar especialment en aquesta generació és terrible.

Sobre la filla de l’Ernest, desconeixem què farà quan els pares tinguin vuitanta o noranta anys. Sabem que ara, tot just amb trenta anys, ha de viure amb tres persones més si es vol independitzar en una ciutat com Barcelona. Sabem que no té fills. Sabem que no té parella estable i que «no es pot queixar per la feina que té», com ella mateix reconeix. I intuïm que no té ganes de jubilar-se malgrat com és de complicat tot, com sí que afirmen els amics del seu pare.

Mentre que a Espanya s’ha augmentat recentment l’edat de jubilació de 65 a 67 anys amb penalitzacions importants si ho fas abans, amb el conformisme de tots els agents socials, a França es manifesten quan el govern ha proposat a principis del 2023 elevar la jubilació de 62 a 64 anys. Però… Per què es volen jubilar els boomers? Potser estan cremats per la feina? No els agraden les condicions laborals, l’horari, els desplaçaments, el sou, el clima laboral…? No els agraden com es tracten els autònoms, com els tracten els nostres clients, com els tracten els seus directius, com els tracten les empreses?

Seguí adverteix a les pàgines de la novel·la gràfica de l’augment de la crispació, de la sensació que no ens representen els polítics escollits, de la preocupació de l’evolució dels partits, especialment decebuts amb els de l’esquerra. Del biaix dels mitjans de publicació, de les notícies falses com a eina de distracció i de confusió. Un dels amics de l’Ernesto és periodista, i reconeix els símptomes, però sembla admetre certa impotència a poder aplicar una cura. Hi ha una sensació no escrita què tothom té un preu i, per a alguns, és més prioritari salvar els bancs que les persones. Qui paga, mana.

La novel·la gràfica Boomers és un arquetip dels que han o estan celebrant els seixanta. En certa manera actua com un avís, com una alarma. El mateix autor ens adverteix del perill que no ens adonem del que està passant, i ho fa utilitzant a la seva obra el símil de la granota en una olla bullint. Si la granota cau en aigua bullent aquesta salta immediatament per posar-se fora de perill. En canvi, si ja està en aigua tèbia i aquesta comença a escalfar-se, morirà irremeiablement, ja que no serà conscient del canvi, no aprendrà ni tindrà la capacitat d’adonar-se que ha de sortir-ne si vol sobreviure. No s’adonarà del canvi que s’està produint al seu voltant.

En qualsevol cas, la nostra sort és que autors com Bartomeu Seguí tinguin l’habilitat d’observar al seu voltant i siguin capaços de mostrar-nos el que veu amb lucidesa. Que ens ho mostri com un mirall de nosaltres mateixos, que vegem les nostres misèries i la nostra fortuna des de la quotidianitat del dia a dia. Sabem que els nostres fills no ho tindran fàcil amb allò que els deixem, però que els boomers… els boomers encara són aquí, i són molts a tenir en compte durant força temps.