Opinió

Escoles per a fer bones persones. Un passeig per l’Índia

Per Àngels Martínez Bonafé, Tania Pulido , Cristina Gimeno, Andrea Cervera, Olga Vall, Yolanda Matalí, Empar Martínez Bonafé i Jordi Girard

Hem vist una escola on les mestres callen i observen, atenen i pregunten, fabriquen i ofereixen materials que obrin els sentits, la ment i el cor, i ajuden al fet que cada xiqueta busque i trobe el que necessita. Els importa saber el que les alumnes senten; vam veure un espai a cada quadern que els demana que parlen del que han pensat i el que han sentit mentre duien a terme les tasques de tal projecte.

Hem vist una escola en la qual els adolescents segueixen les seues classes sota grans arbres i comencen el dia en una assemblea que reuneix, assegudes en grans cercles, a 400 persones, alumnat i professorat, per a cantar junts i per a fer silenci junts, sentint la unitat, que cadascú sent una, forma part del grup.

Hem vist una escola en la qual totes les aules tenen dues portes, que donen al camp, perquè les xiquetes i els xiquets puguen entrar i eixir sempre que vulguin. A l’aula d’educació infantil arriben deixant-se caure per un tobogan, perquè jugar i aprendre va unit.

Hem vist una escola en la qual els adolescents segueixen les seues classes sota grans arbres

Hem vist una escoleta rural amb quatre taules: en la primera taula quatre xiquets i xiquetes parlen amb el mestre i reben la seua ajuda directa per a iniciar el projecte; en la segona, un altre grupet treballa individualment en les tasques acordades amb el mestre; en la tercera, contrasten en grup les seues resolucions i parers i reben o donen ajuda; en la quarta, redacten o dibuixen o expressen d’alguna manera les seues conclusions, guiats pels materials que han fabricat els mestres i les mestres de les aldees pròximes.

En les parets de l’aula hi ha una pissarra correguda repartida en tantes parts com xiquets i xiquetes hi ha en la classe, perquè cadascuna puga escriure i dibuixar en la seua pissarra amb guix blanc. La pissarra no és només del mestre.

Al costat de cada pissarra personal hi havia una caixeta amb una fulleta de paper  enrotllada en la qual cada dia el xiquet i xiqueta anoten i valoren com va ser aqueix dia a la seua casa, el bany, la rentada de dents, la cura de la roba… I també el temps que va passar parlant amb la seua mamà i amb el seu papà… I comparteixen aqueixa informació setmanalment amb el seu mestre perquè a aquest li importa com és la seua vida fora de l’escola i com aprendre a cuidar la seua relació amb les persones amb les quals conviu.

A vegades si un xic o xica falta a classe, per malaltia o per altres raons, quan torna a classe reprèn la seua tasca en el punt en què l’havia deixada i no se sent fora de lloc perquè hi ha alumnat de diferents edats i nivells i cadascun segueix el seu ritme, ningú se sent l’últim, i és normal que s’ajuden entre si.

Hem vist una escola en la qual tots els alumnes, algun dia, són la mestra.

Hem vist una escola en la qual totes les setmanes un grup d’estudiants va a la muntanya a plantar arbres o a cuidar els que ja havien plantat.

Hem vist una escola en la qual 300 alumnes són atesos per 400 persones adultes, professorat, instructores, entrenadores, ajudants, col·laboradores… Perquè s’ha organitzat obrint espais d’intervenció per a antics alumnes, famílies, veïnes que volen ajudar en l’educació de la infància del seu barri perquè l’escola forma part de la comunitat i fa comunitat.

Hem vist una escola en la qual 300 alumnes són atesos per 400 persones adultes

Hem vist una escola on l’alumnat de 12 anys ha desenvolupat el seu projecte d’aprenentatge construint casetes en la copa dels arbres, a les quals podem pujar, per a parlar, llegir o jugar a dalt, a l’ombra.

Hem estat en una escola on s’ensenya als adolescentss a  desenvolupar la consciència d’una mateixa a través del cos. El professorat també es forma per a l’observació i gestió de les seues emocions, els seus pensaments i la seua connexió amb l’univers, buscant el seu equilibri personal, per a poder ajudar el seu alumnat a créixer d’aqueixa manera.

He vist una escola de la qual surten universitaris artistes i enginyeres, on el més important no és formar enginyers i artistes famosos, sinó formar bones persones que puguen ser, si volen, enginyeres o artistes, felices amb la seua manera de fer món. No estimulen la competitivitat, sinó la serenitat per a escoltar l’interior de cadascun i donar-se el permís d’actuar conforme als seus sentiments, les capacitats pròpies, no segons els desitjos i les expectatives dels seus pares.

El professorat tutora el seu alumnat preguntant-li el mateix que es van preguntar a si mateixos: qui soc jo?, quina qualitat valuosa tinc? com la puc posar en el món?

Hem escoltat el director d’una escola presentar-se com algú que procura desenvolupar la consciència de si mateix, observar les decisions que pren i no oblidar que també protagonitza accions preses des de l’inconscient, i que per això, aquesta és una dimensió que la formació docent no pot deixar d’atendre.

Hem vist una escola en la qual el que més els importa és formar els adolescents per a la llibertat, per a prendre decisions des del coneixement d’una mateixa, la consciència dels propis desitjos i de la influència que causa en nosaltres la valoració que els altres fan de nosaltres.

Hem escoltat la directora d’una escola explicar que en la seua pedagogia l’ensenyament no creix de dalt a baix, ni de baix a dalt, sinó de dins a fora.

L’hem sentida afirmar rotundament que cada xiqueta, cada xiquet és una artista, un filòsof, una tecnòloga… Només els fa falta una mestra que els escolte i faça les preguntes adequades.

Hem vist un professor de dansa en l’orfenat de xiquets afectats per SIDA mostrar orgullós la coreografia que ha preparat tot el grup, i l’alegria de tots els xiquets ballant els uns amb els altres.

Hem vist un grup de dones llauradores analfabetes mostrar la seua alegria per poder tindre una vaca amb la qual alimentar la seua llibertat, per reunir-se i aprendre juntes que moltes coses si es poden, i per veure a les seues filles anar a escola.

Hem vist un professor de dansa en l’orfenat de xiquets afectats per SIDA mostrar orgullós la coreografia que ha preparat tot el grup

M’he vist a mi i a les meues amigues emocionant-nos amb tanta riquesa d’ànima, amb tanta terra i aire i sol i lluna alimentant l’esperança i el coratge dels indis que ens regalaven el seu somriure, perquè sí, perquè els humans somriem.

Això era a l’Índia, en el sud-est de l’Índia, en els estats d’Andra Pradesh i Tàmil Nadu.

A l’Escola Montessori Patasola, a Chennai, vam veure a Krishna i les altres mestres acompanyar silenciosament a les seues alumnes, observar-les i ajudar-les només en el que cadascuna necessitava per a treballar amb un exquisit equilibri de calma i alegria (montessori.patasala@gmail.com)

A Auroville, Sanjeev (sanjeev.ranganathan@gmaim.com), el coordinador de les escoles d’aquest lloc especial, ens va contar que havia deixat el seu treball a Nova York amb salari de 6 xifres perquè havia sigut capaç d’escoltar el seu cor i veure que les escoles d’Auroville (https://isaiambalamschool.wordpress.com) li donaven la vertadera felicitat. També ens va parlar d’aqueixa altra concepció del progrés que es defensa a Auroville, i s’estén més enllà de l’educatiu, per exemple, a una empresa d’alta tecnologia de Bangalore en la qual els empleats estan compromesos a dedicar un 20% del seu temps de treball a col·laborar amb les escoles, pel bé de l’ensenyament, en benefici del projecte Auroville, però també en profit dels propis enginyers o tecnòlegs que recorden així el sentit social del seu coneixement, i la necessitat d’equilibrar en el seu desenvolupament personal i professional el que aporta la ment, la qual cosa diu el cor i el que arriba l’ànima.

A Tiruvannamalai, els alumnes de l’Escola Marudam Farm School, van cuinar per a nosaltres l’arròs i les hortalisses que allí mateix cultiven. Ashima, la jove professora que ens va acompanyar, ens va contar que va baixar des del Nord de l’Índia buscant una comunitat de mestres amb la qual compartir les seues idees i els seus desitjos i ací va trobar , “el seu lloc en el món” com en la pel·lícula d’Adolfo Aristarain (1992). Arun (arun.turtle@gmail.com), el director i també pare d’alumnes, com la resta de docents, viu en xicotetes cases de fang construïdes al voltant de les aules, ens comentava que aqueixa setmana havien vist la pel·lícula ‘Terra i Llibertat’ de Ken Loach i els havia emocionat aqueix episodi de la història d’Espanya. Venía al cas per la relació amable i alhora difícil amb el seu entorn social, que no sempre accepta decisions com donar educació sexual a l’alumnat, però reconeix que l’escola beneficia el poble.

A l’ashram de Sri Aurobindo i la Mare (saice@sriaurobindoashram.org), a Pondichery, ens va rebre Gayatri, una dona gran que exemplificava l’assumpció de la filosofia com a eina de pensar i parlar en el dia a dia, perquè ella parlava amb tanta calma i suavitat, com a profundes eren les seues paraules.

A Rishi Valley, Geetha (sailendrageetha@gmail.com) que habitava la mateixa casa on Jiddu Krisnamurthi, el mestre i filòsof fundador de l’escola, va viure, va escriure i va desenvolupar moltes converses i xerrades; no volia ser un gurú ni ningú que provocara adoració o subordinació, i no va voler deixar cap objecte personal a la seua casa perquè li horroritzava que es convertira en un museu. L’objectiu de la seua escola havia de ser el creixement de l’autonomia personal, la llibertat interior, la capacitat de discernir i d’escoltar totes les veus d’una mateixa i evitar qualsevol dependència intel·lectual, afectiva o econòmica.

Les escoles rurals, Rural Schools River System, són sostingudes amb els fons de la Rishi Valley School, el professor Anil (Anil.duth@river-rishivalley.org) i Rama Anumula, directora d’aquest projecte (Rama.anumula@river-rishivalley.org) ens explicà que un dels criteris perquè els xiquets de 3 a 12 anys siguen admesos en aquestes escoles  -on trobaràn a més d’educació, menjar, vestit i atenció mèdica, independentment de la casta a la qual pertanguen- és que si tenen una germana, aquesta xiqueta també ha d’anar a escola.

A la Fundació Vicente Ferrer (mdaltimiras@fundacionvicenteferrer.org) les companyes organitzadores parlaven fluidament el castellà i algunes el català, i en el menjador era habitual sentir parlar en llengües de l’estat espanyol. Ací entropessarem amb la nostra idea preconcebuda d’escola com un grup d’aules en un edifici amb mestres i mestres que expliquen temes i posen notes. L’educació que desenvolupa la FVF és acció i consciència social amb les persones més desfavorides, les que ningú miraria i quedarien ocultades, per la seua pobresa, la seua malaltia, la seua discapacitat física o mental o per ser dona, llauradora i analfabeta. La FVF educa creant grups de dones en els llogarets, escoles d’infermeres, formació professional i lingüística per a joves que puguen trobar treball lluny de terratinents, aules de desenvolupament sensorial per a les quals tenen lesions cerebrals, i entorn afectiu per a xiquets i xiquetes afectats per la SIDA . Aquesta és una escola per a empoderar a les persones que estan despullades de tot poder, que em recorda la pedagogia de Paulo Freire en l’altra punta del món, per a fer-les visibles amb el cap alt dient al món: “som capaços de fer una societat més justa, som una escola d’esperança. Sí, es pot.”

Jordi (metge Ayurveda) i Miriam (mestra de Yoga) www.terrakiaviatges.com són els que han pensat i organitzat aquest viatge, i ens han portat des de Lleida a l’Índia, ajudant-nos a obrir la mirada, el cor i l’ànima, a passejar un trosset de l’Índia de la mà de persones que allí viuen, somien i treballen per un món millor.