Innovació a l’educació: millora o transformació?

Cal innovar en educació? Per què? Per a què? Estem vivint una moda passatgera, on tot ha de ser innovació… també al món educatiu? O es tracta de quelcom més estructural, fins i tot necessari?

Els proppassats 10 i 11 de gener va tenir lloc a l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona el Fòrum d’Educació: Innovació i treball en xarxa. El fòrum va iniciar-se amb un matí de treball , en el qual la Fundació Jaume Bofill hi va participar directament, i que, en forma de seminari o de reflexió compartida, volia aturar-se a pensar en què entenem per innovació, com s’ha d’innovar i per a què cal innovar.

El concepte d’innovació és fluid i esquiu, i segurament és bo que així sigui: és en la constel·lació de maneres d’entendre la innovació i és en la miríada de mètodes que s’han arribat a posar sobre la taula per a innovar que es conforma l’ecosistema que fomenta i permet una actitud innovadora. Una actitud basada en qüestionar-s’ho tot, en posar-ho tot en dubte, en desafiar la realitat fins que és incapaç de donar una resposta… i cal trobar-ne una altra: una innovació.

Per què innovar?

Una pregunta que, però, normalment no ens solem fer és per què innovar, prou diferent, si se’m permet l’abús del llenguatge, del per a què innovar. Mentre el per a què ens indica cap on ens movem (tot fent entrar en joc la resta de preguntes, especialment què i com), el per què ens interpel·la pels motius de la innovació: estem tan imbuïts de la inèrcia innovadora que donem per fet que innovar és necessàriament bo. Cal, però, realment, innovar? Cal, quan les coses funcionen i funcionen (prou) bé, arriscar-se a espatllar-les en ares d’un afany d’innovació a tota costa?

Hi ha, segurament, dos grans motius que ens empenyen a innovar. Reconèixer-los, més que justificar-nos, ens ha de ser útil perquè marcaran també el tipus d’innovació que durem a terme. És a dir, saber perquè innovem — o perquè hauríem d’innovar — serà determinant per a identificar, a continuació, el lloc on aplicar l’esforç innovador, on crear aquest ecosistema que faci bullir l’olla, quines eines ens auxiliaran i, molt especialment, quins resultats haurem d’esperar.

El primer motiu és la millora. Ens adonem que les coses no funcionen, o no funcionen prou bé, o podrien funcionar encara millor. I innovem. La innovació, des d’aquest punt de vista, no és arriscada, és incremental, ens duu a una evolució segurament natural d’allò que estem fent, no és terreny conegut però tenim mapes que ens hi ajuden. Copiem, adaptem, substituïm, reinterpretem, apedacem. Aquesta és una innovació proactiva que permet avançar-se a l’entorn. I és tan necessària com la importància que hom li doni a ser part de l’avantguarda d’un sector econòmic o un àmbit cultural. A l’àmbit educatiu, aquesta modalitat d’innovació ha estat històricament reservada als pioners, als culs inquiets, als inadaptats. Amb totes les connotacions — positives i negatives — que hom vulgui afegir a aquests substantius.

Innovar per a transformar(-se)

Hi ha, però, un motiu molt més important (en la meva humil opinió) que empeny una actitud innovadora i és la transformació. La transformació no és evolutiva ni incremental, sinó que sol ser disruptiva i dicotòmica: hi ha un abans i un després d’una innovació transformadora. La innovació transformadora sol venir donada, al seu torn, per dues qüestions fonamentals: els canvis tecnològics (comprengui’s dins de tecnologia tot allò que és instrumental, com eines, mètodes, protocols, etc.), i els canvis de context.

Un canvi tecnològic sol implicar, automàticament, que l’antiga tecnologia es torna ineficient. És a dir, apareixen noves maneres de fer el mateix amb menys recursos (de nou, recursos en un sentit ampli: persones, recursos materials, financers, temps!). I amb la ineficiència es generen diverses tensions. No només s’accentuen les restriccions i limitacions habituals, sinó que apareixen insuportables costos d’oportunitat i, sobretot, friccions entre aquells que ara són més eficients per haver adoptat la nova tecnologia i aquells que segueixen ancorats als antics modus operandi.

El canvi en el context és encara més dramàtic, ja que afecta l’eficàcia: quan canvia el context els objectius també es canvien de lloc. Sense una adaptació al nou context, sense una innovació, els esforços apunten a una diana equivocada. Si eficàcia és aconseguir el major nombre d’objectius possible (amb independència dels mitjans, que es mesuren a l’eix de l’eficiència), es fa estrictament necessari innovar no per a millorar, sinó precisament per a què les coses no empitjorin, per a no quedar-nos com peix fora l’aigua.

Canvi de paradigma vers la Societat del Coneixement

Arribats a aquest punt, concedim-nos un moment per a aixecar la mirada. Ens trobem avui en dia immersos en un immens canvi de paradigma sociotecnològic que està canviant com definim i entenem la nostra societat de soca-rel. Les persones i institucions d’aquesta societat estan veient en temps real i amb els seus propis ulls com  la tecnologia (eficiència) i el context (eficàcia) canvien de forma ràpida, inexorable i sense marxa enrere.

Davant d’aquest(s) canvi(s) podem, efectivament, preguntar-nos si cal innovar, si cal millorar res. Si hem de fer evolucionar allò que entenem com a “sistema educatiu” o “institucions educatius”. I és legítim.

És, però, també legítim preguntar-nos si cal innovar no per a millorar sinó per a no perdre allò que tenim. Quan parlem d’equitat a l’educació, parlem d’equitat en un món on les desigualtats han canviat de lloc, se n’han creat de noves, en ous àmbits i entorns. Quan parlem de qualitat, parlem de noves competències que no coneixíem, d’inèdits referents amb què comparar-nos. Quan parlem d’excel·lència ho fem en funció d’uns recursos i instruments que han estat substituïts per una nova caixa d’eines.

Semblaria que és ja no legítim sinó urgent pensar en una innovació transformadora. Bàsicament, perquè tot al nostre voltant s’està transformant i a una gran velocitat.