Entrevista

Raquel Elá: “Vaig triar ser mestra quan vaig recordar tot el que em varen ajudar els meus professors”

La Raquel Elá va néixer a Añisok, una població de la Guinea Equatorial. A dos anys va marxar amb la seva família a Fuerteventura. El seu pare era militar a la Legión i a l’illa canària van coincidir amb gent de molts països. A Barcelona hi va arribar quan ja tenia dotze anys, després que els pares se separessin i la mare posés rumb cap a Catalunya amb la Raquel i els seus dos germans.

Com recordes l’arribada aquí? Us vàreu sentir sols?

Aquí ja hi havia una comunitat de guineans, i per a nosaltres, els africans, la família és molt àmplia, ho és tant una germana com una cosina segona, o algú del mateix lloc que tu.

Tu què volies ser de gran?

Volia ser hostessa de vol, i després vaig voler estudiar criminologia, però arribat el moment de triar de debò, vaig recordar com em van ajudar els mestres el darrer any, a COU. Em quedaven les matemàtiques i els professors em van ajudar. I mira, ara fa dinou anys que ensenyo matemàtiques i crec que, de tot el que dono, és el que millor explico, i ho faig de diferents maneres per arribar al mateix lloc.

Quina llengua parlàveu a casa?

La meva mare em parlava en castellà i no en fang, que és la llengua de la nostra ètnia-. El fang només l’utilitzava per a renyar-nos. I, com que no vam aprendre la nostra llengua nativa, quan venia la nostra àvia, havíem de parlar amb ella amb signes. Jo no ho entenia, perquè igual que em deien que era bo parlar català perquè és la cultura d’aquí per fer arrels, jo també hagués volgut aprendre el fang. Saber sempre suma. Però no me la varen ensenyar. Recordo que me n’anava de vacances amb les meves cosines a Andalusia i ens sortia sempre el català, perquè era una manera de mostrar la llengua d’on veníem.

I tu no el fang el vares voler aprendre mai pel teu compte?

Sí, quan va néixer la meva primera filla, fa quinze anys, em vaig comprar el llibre per estudiar-lo i ensenyar-li a ella. Però la meva filla se sent catalana, i el seu pare és català. Jo li deia a la meva mare que li parlés sempre en fang i jo també ho volia fer, no només per renyar-la en fang, però no en vaig aprendre. Encara guardo el llibre.

“Sempre, quan començo en alguna escola, em confonen amb la mare d’algú, perquè m’hi assemblo o també pensen que soc la dona de la neteja. Ja m’hi he acostumat”

Quin va ser el teu primer destí com a mestra?

La primera escola on vaig estar és a Torre Baró i em va encantar. Allò és l’extraradi de la ciutat, on hi ha molta diversitat, que per a mi no era res de nou. Hi vaig anar per quinze dies i després m’hi va sortir una vacant. El meu aspecte em va fer viure algunes anècdotes. Una amiga sempre em recorda que em va preguntar abans de conèixer-me de quin alumne era mare. Però això em passa sempre quan començo en alguna escola, em confonen amb la mare d’algú, perquè m’hi assemblo o també pensen que soc la dona de la neteja. Ja m’hi he acostumat.

Als claustres no deus haver trobat gaires professors negres?

En general, docents, n’hi ha, però no som molts. I als claustres jo el que m’he trobat és que, sent minoria enmig d’una cinquantena de persones, segons quins temes es toquen sobre l’alumnat, que és avui de tants orígens diversos, potser el que jo dic només li donen suport quatre i un munt de gent queda callat. Perquè hi ha certs temes que es tendeix a generalitzar, com per exemple que el nivell baix de l’alumnat és degut al seu origen. I jo he vist que a les cinc escoles on vaig tenen el mateix nivell, és igual que l’origen dels pares. I això per a mi és molt dur. I t’adones que els temes ens importen quan coneixem algú que li passa allò, com en el tema de salut mental o quan coneixem algú amb necessitats especials, si no, és invisible. A la meva família hi ha advocats, metges, infermeres, policies, una vetlladora i una discjòquei, però la majoria han fet educació superior. Potser si algú fa un any que ha arribat treballarà en la neteja d’hotels, per exemple, però la gent que hem crescut aquí ens hem format i tenim feines diverses.

Parlem molt de multiculturalitat i d’interculturalitat, però els prejudicis continuen.

Molt sovint, els adults parlem al davant dels menors com si no hi fossin i no ens fa res referir-nos a les famílies musulmanes fent comentaris com ara que potser una noia no serà tan submisa o que potser no tenen normes a casa. La multiculturalitat suposa respectar. Jo he arribat a sentir l’adjectiu salvatge per a referir-se a nens, dir que és com si arribessin de la selva. Un dia que s’havia de fer un treball en grup, una mare em va dir: ‘el meu fill no anirà a casa d’aquella gent a fer el treball’. Però finalment hi va anar i després la nena li va explicar a la seva mare: ‘viuen com nosaltres’. Això demostra que els prejudicis, coneixent-se més, es poden desfer.

L’estigma sobre la diferència potser es troba en els detalls i en l’actitud de qui t’envolta.

Sí, jo, malgrat que he crescut aquí em sento guineana, potser si vaig a Guinea allà no ho sento tant, però mira, entre les meves millors amigues, hi ha una catalana, dues canàries i la resta són guineanes. Amb aquestes últimes estic més còmoda, perquè t’entenen, no he de demostrar més que amb una altra, encara que ara sento que estic en una etapa més segura de mi mateixa. Ja no he de demostrar que el meu to de veu és el que és. Però, com en tot, sempre hi ha qui t’ho posa més fàcil, de la mateixa manera que hi ha escoles on fan més càlid l’acompanyament de l’infant, amb franges horàries més còmodes i pauses per a oxigenar-se, perquè si no, no tenen moments de respir durant la jornada escolar. En canvi, en altres escoles són més rígids, i de vegades coincideix que és on hi ha més diversitat cultural. En general, també és perquè vivim en una època d’ordinadors i immediatesa.

“La multiculturalitat suposa respectar. Jo he arribat a sentir l’adjectiu salvatge per a referir-se a nens, dir que és com si arribessin de la selva”

En les teves classes treballes amb els ordinadors?

Sí, però jo primer els faig escoltar bé les instruccions del que farem abans d’agafar l’ordinador. Perquè llegeixin, has de buscar-los incentius, felicitar-los quan llegeixen en veu alta, per exemple. I una altra cosa que fem és l’apadrinament de lectors, on es preparen lectures per als alumnes d’infantil. Tampoc no ens han ajudat tants canvis de currículum i tantes lleis. I jo el que veig és que cada any ens queixem, però ho acabem admetent tot.

Però tot el que és analògic en les classes es pot continuar introduint.

Sí, però mira, aquests dies jo els vaig fer dibuixar un hexàgon amb el compàs i n’hi va haver que van plorar perquè no els sortia. I quan veien que a d’altres sí que els sortia que potser eren alumnes als qui altres coses no els surten, no ho entenien. Coses manuals com aquesta, a cinquè i a sisè, a pocs els agrada, perquè no tenen paciència. Jo voto per una barreja de metodologia, amb noves tecnologies i amb el més tradicional, perquè hi ha nens que no han agafat una llibreta a la seva vida, no escriuen.

Tu imparteixes ara matemàtiques amb pensament computacional.

Sí, aquesta és una proposta didàctica nova amb la qual fem, per exemple, patrons geomètrics, i al final del curs els alumnes hauran d’elaborar un mosaic amb regles, compassos i paper. Va ser una iniciativa que vaig veure al Portal de centres (el punt d’accés a les aplicacions de gestió i organització dels centres, que el Departament d’Educació posa a disposició dels centres educatius). Com que era a la primària, vaig pensar que ho podia fer i em vaig presentar per a fer-la. Vaig passar l’entrevista i vaig fer una formació i ara soc assessora tècnica. És a dir, ensenyo als alumnes a l’aula i, en paral·lel, faig formació als docents que ho volen fer. Fa molts anys que diem que les mates van malament i a mi m’agrada esprémer-les, i busco diferents maneres d’explicar-les. També aquesta matèria em donava l’oportunitat de treballar escoles del voltant. Jo tinc la meva plaça definitiva congelada i ara durant un any faig aquest programa. Al final, demanarem l’opinió als alumnes que l’han fet i als docents.

“Trobo que fa falta més educació emocional, que els alumnes sàpiguen mostrar més els sentiments. És clar, amb mares i pares que surten de casa a les cinc del matí i tornen a les nou de la nit, quina educació emocional pot tenir una criatura?”

Quina és la teva radiografia del que veus a les aules?

Trobo que fa falta més educació emocional, que els alumnes sàpiguen mostrar més els sentiments. És clar, amb mares i pares que surten de casa a les cinc del matí i tornen a les nou de la nit, quina educació emocional pot tenir una criatura? Poden estimar molt, però no tenen temps per fer més del que fan, ni tan sols per saber com els ha anat el dia als fills. I notes que molts alumnes tenen alguna cosa a dins, i ho aprofites per treballar a l’aula la relació d’equip, parlar-se amb respecte, que aprenguin que abraçar-se no és dolent i, segons el que vius saber dir paraules boniques. Tot això no només ho han d’ensenyar a fer els pares, també els professors.

Com viuen els alumnes tenir una professora negra?

És molt curiós perquè, en general, sempre tots molt bé, però els nens i nenes que també són negres s’amaguen, senten vergonya respecte als altres perquè els companys els identifiquen amb la nova professora. Jo els deixo un temps prudencial per agafar-me confiança i quan m’agafen confiança, se’m copien els pentinats afro i ja estan molt més propers.

Quins missatges t’agrada passar a l’aula?

Jo sempre els dic als alumnes que a l’aula ningú és invisible, tothom compte. A mi m’agrada escoltar-los a tots i deixar-los parlar del que vulguin. Molts volen ser tiktokers, influencers o futbolistes. I quan parlem de persones que venen d’altres països a viure aquí, jo els explico que els que hem vingut de fora entre nosaltres ens ajudem molt, de la mateixa manera que ho fan els espanyols que viuen a fora. I els canvia la mirada sobre el tema de les persones migrants. Jo m’adono que ara mateix em sento bé amb mi mateixa i, fins i tot, he decidit fer el curs per poder ser directora. En el balanç que faig de tots els meus anys de mestra, el més maco és veure els fruits que han generat d’aquest acompanyament als alumnes que han decidit estudiar, viatjar, treballar, que tiren endavant. Així és com avancem.