No donar la paraula al primer que aixeca la mà i altres consells de Meirieu per educar en l’era de la immediatesa

El pedagog francès Philippe Meirieu va ser el gran protagonista de la trobada anual de Xarxes pel Canvi, que va tenir lloc aquest dimarts al Museu Marítim i en la que van prendre part més de 400 docents de 200 centres educatius de la ciutat de Barcelona.

Víctor Saura
 
 
 

Plenari de les Xarxes pel Canvi | Foto: Consorci d’Educació de Barcelona

Xarxes pel Canvi ha de durar encara dos cursos més i s’espera que el curs 2019/20 ja englobi a la totalitat de centres educatius de primària i secundària de Barcelona, segons va dir la gerent del Consorci, Mercè Massa, la qual va destacar que la seva finalitat és fomentar l’equitat entre centres, i en conseqüència la lluita contra la segregació escolar, una idea que després remarcarien la resta de personalitats que van intervenir en la presentació de la jornada (Laia Ortiz, tinenta d’alcalde i vicepresidenta del Consorci; el nou director general de Centres Públics, Josep González; el director d’Escola Nova 21, Eduard Vallory; la directora de l’ICE, Anna Cros; i la presidenta de Rosa Sensat, Francina Martí).

“Estem davant d’una mobilització sense precedents de centres i docents”, va dir als assistents Vallory, que també va afirmar que “ja ningú pot dir que la transformació educativa és una moda o un caprici”. Aquesta transformació, va subratllar Ortiz, “passa per no deixar ningú enrere, ha d’estar al servei de tots els infants perquè també algú la podria posar al servei d’un model competitiu i afavoridor de les desigualtats”. “La nostra responsabilitat –va prometre González als assistents– és fer arribar el que esteu fent aquí a la resta del territori”.

A continuació va intervenir Meirieu, amb una conferència titulada: “Quina educació cal per afrontar els reptes de la societat?”. Els reptes parteixen d’una frase lapidària que va deixar anar només començar: “L’educació mai ha estat fàcil, però ara és més difícil que mai”. I per què l’ofici d’ensenyar és ara més difícil del que era abans?, es preguntaria més endavant. Segurament per molts factors, però n’hi ha un de clau: l’infant és cada cop més una persona a la qual el consumisme empeny a ser capriciosa, a tenir “un desig permanent d’obtenir una satisfacció immediata”, una persona acostumada a la “pulsió sense reflexió”. I davant d’això, i davant l’evidència de que el professor “no pot rivalitzar amb els videojocs”, què pot fer? Aquesta seria la gran pregunta. I a llarg de la seva xerrada, Meirieu va deixar anar unes quantes receptes sobre com educar en aquesta nova era, si bé –convé aclarir-ho– no les va enumerar tal i com venen a continuació.

Philippe Meirieu, en la seva intervenció | Foto: Consorci d’Educació de Barcelona

La fórmula “ara calleu i escolteu” ja no funciona

Els mestres ja no poden esperar que “per art de màgia” quan diguin als seus alumnes que escoltin, aquests realment sortiran “del seu món sideral”. El mestre ara ha de “crear situacions que ajudin els alumnes a estar atents i col·laboratius”, d’alguna manera els ha de captivar, “fent-los entendre que no tindran una satisfacció immediata però que ens dirigim junts a un futur compartit”.

“La cooperació no es decreta, es construeix”

La cooperació és en la seva opinió un dels ingredients principals d’acte pedagògic, però cal saber que construir formes de cooperació “és un procés llarg i complex”. Per Meirieu, en el model educatiu occidental no hi ha res més absurd que les classes homogènies “on tots els alumnes tenen la mateixa edat i el mateix nivell”. “La complementarietat entre els diferents subjectes ens beneficia a tots. Les escoles occidentals han bandejat els beneficis de l’ajuda mútua, hem deixat de fer responsables als alumnes d’ajudar els altres”, subratlla.

“A l’escola no s’hi va a aprendre, s’hi va a aprendre junts”

En aquest mateix sentit, Meirieu és dels qui defensa (com altres pensadors) que l’escola ja no té el monopoli de l’educació, sinó que aquesta es construeix col·lectivament, amb les famílies i amb altres entitats socials, però introdueix un matís important: “A l’escola no s’hi va a aprendre, sinó a aprendre junts, a fer societat conjuntament, condició que fa possible la democràcia”.

“No doneu la paraula al primer que aixeca la mà”

Aquest és el típic error, opina, i amb això emfasitza la necessitat de donar temps als alumnes per pensar, per reflexionar. “Els professors sempre estem massa preocupats pel temps”, afegeix. I ho rebla amb una cita de Jean-Jacques Rousseau, que segons sembla va deixar escrit que “en educació, cal saber perdre temps per guanyar-ne”.

Menys treball, i més ben fet

Un altre equivocació freqüent a les escoles que cal corregir. “Si un alumne fa un treball malament, li posem mala nota i adéu, però és preferible dir-li que el torni a fer, les vegades que calgui, fins que el faci bé”. Pel pedagog francès, és molt més profitós per l’alumne fer moltes menys tasques (possiblement es referia als deures, però no els va esmentar) però fer-les bé, i per tant “poder-se’n sentir orgullós”.

“Treball manual no és l’antítesi de treball intel·lectual”

Les escoles han abandonat el treball manual i això és un altre error, creu Meirieu, perquè aquest treball manual és imprescindible per assolir la concentració i l’autoexigència que ens permetrà un bon treball intel·lectual: “L’escola s’ha de retrobar amb la terra, amb la fusta, amb els materials”, insisteix el pedagog francès, per a qui “tots els alumnes haurien d’acabar la Primària sabent fabricar un tamboret de fusta sense claus ni goma d’enganxar”.

Compartir cultura aporta més plaer que un ‘gadget’ electrònic

Una idea recurrent en el discurs de Meirieu per tancar: “Hem d’aconseguir que els alumnes entenguin que el veritable plaer de les coses no es troba en el consum, sinó en la capacitat de compartir la cultura. Som capaços de mostra-los que hi ha més plaer en compartir que en comprar el darrer gadget electrònic?”. I una idea final per a transmetre als alumnes: “Si busquem el consum constant ens carregarem el món, si sabem trobar el plaer en la creació i la reflexió col·lectiva salvarem el mon”.

La trobada es va tancar amb taules rodones on alguns centres van explicar algunes experiències del curs | Foto: Consorci d’Educació de Barcelona

2 Comentaris on No donar la paraula al primer que aixeca la mà i altres consells de Meirieu per educar en l’era de la immediatesa

  1. Josep Maria Turuguet Salgado Josep Maria Turuguet Salgado // 13/06/2018 a les 17:49 // Respon

    Molt d’acord amb tot però tenint en compte que tenim molta feina de “know how”.
    Necessitem mestres molt atents i col·laboratius que ajudin a imaginar satisfaccions llunyanes però previsibles.
    Necessitem mestres humils i capaços d’aprendre constantment uns d’altres sense reticències.
    Necessitem mestrs hàbils en la construcció de coneixement i no en el seu subministrament.
    Necessitem mestres capaços de destriar l’essencial de l’accessori en el currículum
    Haurem d’ensenyar a molts mestres (jo entre ells) a fer el taburet sense claus ni pega.
    Hem d’aprendre tots el gust d’analitzar i debatre el món immanent i transcendent de manera clara i infatigable.
    I necessitem Facultats de Mestres que tinguin tot això claríssim.

  2. Enric Queralt i Catà // 14/06/2018 a les 8:45 // Respon

    Me n’alegro MOLT pels mestres del Cap i Casal, són afortunats
    Tenim el país “dividit en xarxes”, trossejat més aviat. Cadascú vol tenir la seva xarxa. De fora estant, però, diria que hi ha un cert recel mutu i una manca de confiança autèntica. Ens caldria un grup de treball únic, fort, cohesionat per coordinar i orientar, sistèmicament, el treball de les xarxes. Les xarxes fan trobades, sí, però més formals que altra cosa, diria.
    Tenim institucions importants compromeses “l’enxarxar” (Cadascú la seva, però): l’ajuntament i la Diputació de BCN i la majoria dels consistoris de les grans ciutats de l’àrea metropolitana. Però també en tenim que “no hi són”: els Consells Comarcals, els Ajuntaments dels caps de comarca i les Diputacions de Lleida, Girona i TGNA que jo sàpiga, s’ho miren des de lluny, o no s’ho miren, directament.
    Som un país massa petit per amagar la realitat: les persones es belluguen, parlen, formen part de xarxes socials diverses. En aquest procés, per ara i tant, es poden identificar, fàcilment, moltes evidències de les “dues Catalunyes”. No ens podem permetre desenvolupar aquests projectes sense garantir l’equitat entre tots els territoris, tots els centres i tots els alumnes de Catalunya amb la mateixa intensitat.
    El representant del Departament d’ensenyament diu que la seva feina és, precisament, aquesta. Li toca dir-ho. La realitat, però, és molt tossuda i no diu el mateix.
    No s’hi val, una vegada més, ensopeguem amb la mateixa pedra.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*