Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Parlar d’educació els entusiasma i senten una gran estima per la docència. Per això, quan la Montse Jiménez Vila, la Carme Ortoll Grífols i la Coral Regí Rodríguez es van trobar dins del Grup Impulsor de millores educatives a Catalunya, van connectar, i el diàleg va anar més enllà de l’encàrrec d’elaborar un document amb 15 persones més. Van ser hores i hores de converses per WhatsApp entre les tres docents, i d’aquestes reflexions va néixer el llibre “Temps per a l’escola. Una mirada col·lectiva, valenta i propositiva sobre el debat educatiu” (Rosa dels Vents).
“Ens hem escoltat molt”, va dir la Coral en la presentació del llibre a la llibreria Ona de Barcelona. “Veníem d’experiències diferents i de moments vitals diferents”. Hi havia, però, un element en comú: el convenciment que, a l’escola, li falta temps. I és que el temps, en la societat actual és “un luxe i una necessitat”.
Al llibre, les tres docents tracten sobre temes molt diversos, des dels resultats de les proves PISA fins a la tecnologia, passant per la pobresa, la llengua, la diversitat i el que representa l’ofici de ser mestra, i ho fan des del convenciment que hi ha una responsabilitat compartida que va més enllà de l’aula. Una escola de qualitat, va destacar la Carme, ha de ser “inclusiva, equitativa i ha d’oferir oportunitats per a tothom”. I aquest és un dels grans eixos del llibre: “defensar una escola per a tothom amb una perspectiva per a cadascú”.
Per tenir una educació més digna i més inclusiva, va afegir la Montse, calen polítiques educatives valentes, recursos i un ingredient fonamental: “Confiança en l’escola”. Perquè la confiança és també la base de l’aprenentatge i obre una finestra a l’esperança.
Van tractar de fomentar el compromís, l’empatia i la formació en espais acollidors per a l’alumnat, un alumnat immers en innovacions tecnològiques, per a les quals les tres docents aconsellen evitar la precipitació pedagògica i diferenciar entre pantalles inapropiades, com ara telèfons intel·ligents massa d’hora, i dispositius amb finalitats educatives.
Fortaleses i debilitats del sistema
Les autores no fugen de polèmiques, i insten a parlar-ne per poder avançar. Consideren, tal com relaten al llibre, que les proves PISA que es fan a alumnes de 4t de l’ESO als països de l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) haurien de servir per reflexionar sobre les fortaleses i debilitats del sistema educatiu, evitant tractaments alarmistes que generin desconfiança en la societat i desànim en les professionals.
En temps d’incerteses i de guirigall educatiu, recorden que “molts dels sistemes i processos que utilitzem a les aules no empre són útils per a tots els infants” i “els bons mestres tenen presents molts recursos i moltes eines per afavorir que tot l’alumnat aprengui”.
Aquesta mirada persona a persona les porta a parlar de pobresa infantil, desigualtat i injustícia: “La pobresa no es veu en una primera imatge ni sempre és fàcilment identificable, però malauradament és molt present, i condiciona profundament les oportunitats de créixer, viure i aprendre d’algunes criatures. A les aules s’asseuen infants amb condicions de vida molt diferents (…) I aquesta desigualtat no només genera diferències en els itineraris i les trajectòries educatives i en els camins d’aprenentatge, sinó que sovint perpetua injustícies estructurals personals i socials en les formes”. Per això, assenyalen que l’escola no pot ser l’única responsable de solucionar tots els problemes, però sí pot proporcionar un tracte digne a cada infant.
La llengua, eina de vertebració
La Coral, la Carme i la Montse s’estimen tant l’educació com el català. Convençudes que totes les llengües enriqueixen i que l’idioma és una eina d’apropament i que genera vincles, alerten de “l’emergència lingüística” que viu actualment el català dins i fora de les aules. “Necessitem un gir educatiu ben enfocat i apuntant a fer diana, ja que tenim una emergència lingüística que mereix un pla de xoc general, però també específic, molt ben pensat, ben definit, ben estructurat; amb mesures urgents, actives i eficaces; acompanyades dels recursos adients per poder-ne fer una aplicació seriosa i ferma, i revertit del tot els resultats”.
Asseguren que calen compromisos institucionals, dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials i de tota la comunitat educativa: “Es a través d’aquesta consciència col·lectiva que podrem garantir la continuïtat de les llengues que ens arrelen a un territori i ens connecten a una història i unes traducions compartides. Cap llengua no es manté viva si no és estimada, usada i defensada per la seva gent”.
Per fer una anàlisi acurada, basada en evidències i que aporti propostes, cal pensar, llegir, reflexionar, dialogar i compartir. Però, com bé diuen les autores, a l’escola li falta temps, i fan una crida a trobar aquest espai perquè l’educació i l’escola siguin més humanitzants. Amb aquest objectiu, l’última part del llibre adreça una sèrie de preguntes diferenciades a professionals de l’escola, famílies i a la societat en general per sensibilitzar, per exemple, sobre quins factors fan possible una escola justa i transformadora o quin reconeixement té avui la professió docent.
