Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Quan es parla de codocència, sovint apareixen les mateixes idees. Que si dos professionals a l’aula permeten atendre millor la diversitat. Que si afavoreixen l’aprenentatge entre iguals. Que si faciliten la inclusió. Que si enriqueixen la reflexió pedagògica. Els experts han desenvolupat tot un univers conceptual al voltant de la codocència: ensenyament paral·lel, estacions d’aprenentatge, suport específic, ensenyament compartit, observació entre iguals i un llarg etcètera.
Tanmateix, tinc la impressió que hi ha una dimensió de la codocència que rarament apareix en aquests discursos. Una dimensió més concreta, menys acadèmica, però no per això menys important. Em refereixo a la codocència com a mecanisme de protecció i sosteniment mutu del professorat.
Durant dècades, l’escola ha funcionat sobre una idea aparentment natural: un docent, una aula, un grup d’alumnes. Aquesta imatge està tan arrelada que gairebé no la qüestionem. Però si ens hi fixem, és, si ho pensem bé, una situació insòlita. Pocs professionals passen tantes hores completament sols davant d’un grup nombrós de persones amb qui mantenen una relació d’autoritat, avaluació i cura alhora.
La codocència construeix una memòria compartida dels esdeveniments quotidians de l’aula
Aquesta solitud professional té conseqüències. Quan hi ha un conflicte, una acusació, una mala interpretació o una situació delicada, el docent sovint es troba en una posició de gran vulnerabilitat. La seva paraula competeix amb la de l’alumnat, amb la percepció de les famílies o amb relats que poden circular ràpidament per les xarxes socials o els grups de missatgeria. I qualsevol docent amb una certa experiència sap que hi ha situacions que esdevenen confuses, que els fets poden ser interpretats de maneres molt diferents i que una conversa privada, una intervenció disciplinària o una decisió pedagògica poden generar malentesos importants.
En aquest context, la presència d’un segon professional a l’aula canvia moltes coses.
Quan dos docents comparteixen espai, comparteixen la responsabilitat de llegir el que està passant. Hi ha una mirada complementària sobre els conflictes, una possibilitat de contrastar interpretacions i una reducció de l’aïllament que sovint acompanya les situacions difícils. Si cal reconstruir un incident, hi ha més d’una veu que pot explicar-lo. En certa manera, la codocència construeix una memòria compartida dels esdeveniments quotidians de l’aula. Si apareix un dubte sobre una actuació, existeix la possibilitat de contrastar-la amb algú que l’ha presenciat directament.
Potser hi ha encara un altre efecte menys visible. La simple presència d’un altre professional modifica subtilment el comportament de tothom. Els docents tendim a ser més curosos amb les nostres decisions i intervencions, però probablement l’alumnat també. Compartir l’aula redueix les zones grises i genera una mena d’autoregulació mútua que contribueix a fer les relacions educatives més transparents i menys vulnerables.
És com si donar suport als docents fos un argument menys noble que donar suport als alumnes
Resulta curiós que aquesta funció aparegui tan poc en la literatura especialitzada. I, tanmateix, poques vegades forma part dels arguments amb què es defensa la codocència. Parlem dels beneficis per a l’alumnat, de la inclusió o de la innovació metodològica, però gairebé mai del que suposa per als professionals que habiten cada dia la complexitat de les aules. És com si donar suport als docents fos un argument menys noble que donar suport als alumnes.
Sorprèn que l’escola no hagi après d’altres àmbits professionals que ja han incorporat aquesta lògica. En serveis socials hi ha entrevistes que es realitzen amb dos professionals presents. Determinades exploracions sanitàries requereixen la presència d’un segon professional. En alguns àmbits de la salut mental o de la intervenció comunitària, o en els mateixos cossos policials, el treball en parella forma part de les mesures habituals de qualitat i seguretat.
L’escola, però, continua funcionant majoritàriament sota un model heretat d’una altra època, el del docent sol davant del grup.
Potser ha arribat el moment d’ampliar la mirada sobre la codocència. No només com una metodologia inclusiva o una estratègia d’innovació pedagògica, sinó també com una xarxa de suport professional. En un moment en què els docents manifesten sentiments d’aïllament, desgast emocional i inseguretat davant de determinades situacions, compartir l’aula amb un altre professional té un valor que va molt més enllà de l’aprenentatge de l’alumnat.
Potser la pregunta no és només què aporta la codocència als estudiants.
Potser també hauríem de començar a preguntar-nos què aporta als docents que, dia rere dia, sostenen la complexitat de l’escola contemporània.
