Actualitat

CCOO avisa: «El malestar educatiu és el símptoma d’una crisi estructural»

Si un terç de la societat continua vivint en uns nivells de precarietat i pobresa com els actuals, de poc servirà apujar uns euros el salari de mestres i professors, o bé dotar els centres de més especialistes. Aquesta vindria a ser la música que va sonar al llarg de tota la jornada que la Federació d’Educació de CCOO va organitzar el 12 de juny ‘Passes i solucions per superar el malestar educatiu’, en què la secretària general del conjunt del sindicat, Belén López, va sentenciar: «El progrés social no ha de venir marcat per l’entorn social familiar, i malauradament la promesa d’ascensor social que era l’educació, fa anys que ha deixat de funcionar. Necessitem polítiques que vagin més enllà de la realitat escolar. Perquè el malestar educatiu no és un fenomen aïllat, sinó el símptoma d’una crisi estructural davant d’una societat cada cop més complexa.» Des del punt de vista del sindicat, la implementació de polítiques globals que contribuïssin a reduir el conjunt de la pobresa infantil ajudarien molt més a la millora de l’educació que les mesures que es puguin destinar específicament al Departament d’Educació i Formació Professional.

La jornada va començar amb una taula rodona en què la politòloga de la Universitat de Barcelona (UB) especialitzada en desigualtats Sheila González Motos es va preguntar: «Volem resoldre el malestar docent… o volem resoldre l’educació? Perquè el malestar docent és el símptoma, no la causa. Fem com si l’escola pogués ser un ‘entorn segur’… quan l’entorn no ho és!» I entre les causes de fons que provoquen aquest malestar, va apuntar: «Tenim un nou tipus de pobresa, vinculada a la precarietat laboral, que fa que molts infants no comptin amb un adult referent quan arriben a casa. També tenim famílies estressades perquè treballen molt i no arriben a final de mes, així com processos migratoris molt diversos, amb famílies amb poca xarxa social, la irrupció de les pantalles a les nostres vides, diferents models de criança… A més, estem vivint un canvi d’època: quin sentit donem a la feina? Tots plegats notem que sempre estem desbordats: allò que hem fet tota la vida… de cop i volta et diuen que ja no funciona! I això està passant a tots els sectors!»

A totes aquestes capes de dificultat, González també n’hi va afegir d’addicionals que afecten específicament les escoles i instituts: «S’ha volgut implementar un canvi de model cap a l’escola inclusiva sense recursos, i amb una part del professorat en contra. Alhora, hi ha una manca d’identitat docent, sumat a una gran rotació de les plantilles que impossibilita la consolidació de projectes.» En aquest context, va mostrar-se partidària d’uns centres educatius que «deixin de ser un espai de política educativa i passin a ser un espai de política d’infància».

El president de la Federació de Famílies d’Alumnes de Secundària (FAPAES), Cristian Gil, va sentenciar: «Tenim un 35% de pobresa infantil, i això ho condiciona tot.» Des del seu punt de vista, tota anàlisi que obviï aquesta dada ja parteix d’una posició poc realista. «L’alumnat que es troba un mestre a l’aula no és el de fa 10 anys», va exposar, i els professionals de l’educació han de ser-ne conscients. «Els centres han de ser no només un lloc de feina, sinó també un lloc on tothom hi vulgui estar», va reclamar.

Des de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica (FMRPC), Jordi Puche es va preguntar: «Sempre ens faran falta diners, això és evident. Se n’han de posar més. Ara bé… per fer què?» A tall d’exemple, va exposar: «Ara mateix, els infants amb més necessitats educatives precisament estan atesos pel personal més inestable dels centres. Un personal que, tot i que diem que són una necessitat estructural, ara mateix no tenen ni veu ni vot als claustres. Si hi ha persones que integren al centre i no els escoltem, què estem fent?»

«El 6% no arribarà en 4 anys»

En una segona taula rodona conformada per representants de partits polítics, la diputada del PSC Gisela Navarro va alertar: «No ens enganyem, el pressupost d’Educació no arribarà al 6% en 4 anys. Els últims pressupostos aprovats són del 2023, i ara potser en tindrem uns altres.» Tenint clar quin és el terreny de joc polític, ningú no pot assegurar que l’any vinent tornin a haver-hi pressupostos, i que tornin a ser expansius en l’àmbit educatiu, va contextualitzar. «Cada quant s’aproven uns pressupostos?», va deixar anar com a pregunta retòrica.

L’expresidenta del Parlament i diputada de Junts Anna Erra hi va coincidir: «El país va fer una llei amb què la majoria de partits ens sentíem orgullosos. Evidentment que volem el 6%, però també hem de ser realistes: en uns pressupostos normals, és molt difícil arribar-hi.» Tot seguit, va obrir el focus per exposar quina és la realitat econòmica catalana: «També hem de veure que els diners que marxen cada any de Catalunya dificulten arribar a aquest 6%.»

La líder dels Comuns al Parlament, Jéssica Albiach, la va rebatre: «Totes estem d’acord que Catalunya està infrafinançada. Però si estem com estem, tampoc no és per casualitat. Cal blindar que el finançament en educació no es pot retallar, no podem retallar en la despesa per alumne.»

La segregació, «una fractura democràtica «

Al llarg de tot el matí també va flotar en l’ambient la manera com s’escolaritza la infància a Catalunya, amb bona part de les famílies amb més recursos escolaritzades en uns centres i les famílies amb menys recursos, en unes altres. Malgrat que aquest no ha estat un punt que hagi emergit en les manifestacions docents, CCOO va introduir-lo en l’acord signat amb el Govern, mitjançant el qual es revisarà la catalogació de la complexitat de centres al llarg del primer trimestre de 2027.

Albiach va sentenciar: «La segregació és una de les fractures democràtiques més greus que tenim. Als centres classificats ‘de màxima complexitat’ (CMC), la diferència de nivell dels infants i joves que s’hi escolaritzen és de 3 cursos respecte als centres ordinaris.» Per aquest motiu, va plantejar que el finançament d’escoles i instituts «no ha de ser lineal: aquells que acullen més complexitat, han de rebre més fons i més recursos! Es tracta de fer justícia educativa.»

Navarro va reconèixer que la segregació és «un temàs», en què «s’hi barregen molts interessos»: «Juguem amb una cosa molt difícil, com és la voluntat de les famílies d’anar a un centre específic.» Des del punt de vista de la planificació educativa, va alertar de la dificultat amb què es troben molts ajuntaments quan han de treure una línia d’una escola afavorida: «Hi ha escoles sense cap complexitat, i també sense cap barreja. I potser has de tancar una línia, perquè si no tampoc no estàs lluitant contra la segregació… i això políticament és molt difícil!»

Erra va reivindicar el rol creixent que ha assumit l’escola concertada en la lluita contra la segregació, tal com apunta l’últim informe del Síndic de Greuges. «A Vic, totes les escoles públiques i concertades estan a més del 50% d’alumnat en risc de pobresa, per exemple. I, en canvi, al voltant hi ha escoles públiques molt elitistes, com a Folgueroles, Calldetenes…», va exposar.

Des d’ERC, Marcel·lina Bosch va posar el focus en la «segregació educativa» existent també en l’àmbit de les extraescolars, i va destacar el paper actiu de la Diputació en intentar combatre-la.

Defensa gremial o de classe

Belén Sánchez va cloure la jornada plantejant la dicotomia en què es troba CCOO-Educació entre la defensa de tots els treballadors i la defensa només dels docents: «Nosaltres optem per assumir contradiccions, i entenem el conflicte com la defensa del bé comú, sense generar frustració. I així és com hem aconseguit 2.700 milions d’euros de millora del pressupost en educació.» El secretari general de la Federació d’Educació del sindicat, Edu Núñez, va reivindicar la negociació duta a terme amb la conselleria d’Educació i Formació Professional: «No estem aquí per quedar-nos encallats en el malestar. Al congrés de l’any passat ens vam proposar assolir un acord que ataqués el moll de l’os, i això és l’acord del 9 de març! Vam aconseguir 2.600 milions d’euros més de pressupost! La xifra és brutal! O no feia anys i panys que denunciàvem l’infrafinançament? Comptarem amb 6.400 dotacions noves per a l’escola inclusiva, reducció de ràtios i un increment salarial que no es veia des de feia un grapat d’anys!»

«L’acord també compta amb una dimensió de classe: dignifiquem la situació dels Professionals d’Atenció Educativa (PAE), fonamental en el desplegament de l’escola inclusiva, i ara anirem cap a la internalització de les vetlladores, i pel 0-3. Són canvis materials concrets, que inicien un canvi en el dia a dia de molts centres educatius i dels infants», va sentenciar. «Perquè estem aquí per resoldre les causes del malestar educatiu, pels fills i filles de la classe treballadora», va acabar reblant.