Opinió

El jo en escena. Joves, pressió social i identitat

Aquest article l’entomem com a referents educatius del jovent, però també com a participants d’una societat que fa temps que vira cap a una cultura de la imatge desbocada i d’una frivolitat que espanta. Una cultura que s’atura en l’aparença, la representació i l’anhel “d’arribar a ser”, i que amaga el desacomplexament, la confiança i sobretot la curiositat per descobrir qui som o com som. I entremig d’aquesta saragata, la performativitat apareix com una bona recepta per a què tot plegat conflueixi, ja que permet al jovent utilitzar la representació, el cos, i el llenguatge -entre d’altres-, per transmetre un missatge i que aquest tingui capacitat d’influència i d’impacte en l’entorn.  

Des d’aquesta voluntat i desig de transmetre, ens sembla important reflexionar sobre la importància, com a professorat, d’estar a l’altra banda i de poder llegir i entendre les infinites formes amb què el jovent s’expressa i es defineix en un entorn constrenyedor que encara ara es mira tot allò que surt de la norma amb desconfiança i incomoditat. A més, no oblidem que com a adolescent, estàs en un moment de definició i construcció identitària en què tot és delicat, intens, autèntic i volàtil a la vegada, i en què et toca navegar (intentant no naufragar) en un imperatiu social basat en un seguit de mandats (de gènere, raça, classe, etc.) que resisteixen amb el temps agafant formes diferents i actualitzades a cada context. Des d’aquesta complexitat ens preguntem com s’ho fa el jovent? Com viu i conviu a nivell intern, relacional i social amb tot aquest batibull?

Des d’Enruta’t, com a expertes en la facilitació de grups i l’acompanyament a joves, les seves famílies i el professorat, sovint ens trobem amb grups d’adolescents que són molt conscients del que es juguen en cada interacció o acció quotidiana, tant en el món offline com sobretot en l’online. Per tant, ens trobem davant de “professionals” de la comunicació i l’expressió que solen tenir clar què volen, què toca transmetre i amb quines eines (a partir de publicacions a Instagram, Tik Tok, a partir del pentinat, la roba, el llenguatge i la llengua, els referents/influencers amb què s’identifiquen, etc.). Ens aturem aquí perquè potser això ens sembla una obvietat, però és important que com a adultes puguem reconèixer la fortalesa, l’esforç, la dedicació i l’energia que tot això suposa en un moment vital que, com hem dit, no és gens plàcid. 

És des d’aquí que volem acompanyar, des del (re)coneixement d’aquesta necessitat de formar part del grup -que per altra banda tenim totes-, i des de l’apreciació de les estratègies que el jovent té per definir-se sabent que algunes identitats o posicionaments et donen més capital social i sexual que unes altres. I per nosaltres aquí és on arriba el gran repte del professorat i de les que acompanyem aquest jovent, i és que sovint ens remouen i ens incomoden alguns “nous” referents que exalten valors com l’individualisme, l’autosuperació sense límit, l’estatus econòmic i la dominació com a model de masculinitat per una banda. I per l’altra, també ho fan aquells que posen en valor el retorn als rols tradicionals, a la submissió, la passivitat i la cosificació com a model de feminitat que dona més capital social.

Davant d’aquesta realitat, si comprenem d’on surt la necessitat de definir-se des d’aquests patrons, ens pot ser més fàcil tenir un enfocament pedagògic des del reconeixement que s’allunyi del judici o de l’alliçonament com a persones adultes que sabem el que el jovent hauria de fer. Us animem a que pugueu entomar-ho des de la confiança amb el vostre alumnat, des de l’assumpció que moltes d’aquestes representacions i reivindicacions sorgeixen de la necessitat de sobreviure en un món que t’engoleix si no hi participes i et reconeixes amb qui et correspon segons el teu context i les teves característiques. És per això que més que mai, ens cal poder diferenciar el discurs/actituds que performen del que pot haver-hi darrere, i que acompanyem aquesta complexitat que cohabita des del no judici, la paciència i l’escolta, alhora que transmetem un posicionament clar i crític com a referents. 

I com que sabem que la teoria està molt bé però després ens toca aterrar-ho a les aules, us portem algunes reflexions que neixen de situacions compartides per docents amb les que hem treballat:

•  Jo, com a professora que veig poc a aquesta adolescent, com puc acompanyar-la perquè no senti més pressió per ser/mostrar qui “no és”?

T’animem a que indaguis més sobre les seves realitats, sobretot en el món online. A que coneguis i xafardegis els discursos que imperen a les xarxes socials perquè no t’agafin desprevinguda i puguis entendre ràpidament quines són les pressions i imperatius que l’empenyen, així com les alternatives i discursos crítics, que també són molts. També a no donar per fet que s’està mostrant com una persona que no és, i a obrir-te a la possibilitat que estigui experimentant i jugant amb la representació i l’impacte que té en el seu entorn. Recordem que és un moment clau per fer-se un lloc al món i els toca preguntar-se què els fa sentir a gust, reconegudes i part del grup. 

• Em sorprenen i no sé com respondre a alguns discursos per part d’alguns nois que rasen l’extrema dreta i que tenen a veure amb una reivindicació d’uns valors que creia que ja teníem superats.

Respirem fondo i recordem que aquesta, com moltes d’altres, pot ser una manera de definir-se, de sentir-se part, de tenir un propòsit i sobretot, de trobar una mica de calma davant el desconcert que suposa confrontar els teus privilegis, de forma individual, com a noi jove amb mil batalles obertes a nivell identitari. Potser ens toca “familiaritzar-nos” amb la masclosfera, amb els gurús que asseguren tenir la fórmula màgica de l’èxit com a noi-home o amb aquells discursos Incels o Redpills que resulten tan atractius en un món alienant que busca definir-te, valorar-te i posicionar-te segons el teu potencial sexual i viril. Un altre cop aquest coneixement ens permetrà empatitzar (probablement més del que ens pensem si som homes) amb com el jovent performa la masculinitat, i ens obrirà la possibilitat de connectar i plantejar alternatives des d’un altre lloc. És una bona oportunitat com a professor, per mostrar que altres formes d’habitar la masculinitat són possibles i desitjables, i que potser et porten a altres (o als mateixos) tipus d’èxit vital amb tu mateix i amb les que t’envolten. 

•  I això com ho treballo a les aules com a tutora? Perquè tinc comprovat que parlar-los directament d’aquest tema els/les posa en alerta i acaba sent contraproduent. 

Us proposem, si teniu vincle amb el grup, tirar endavant activitats que els permetin sortir del discurs políticament correcte anant més enllà de l’argumentari o el debat. Potser utilitzant el cos com a eina, la creativitat, els espais individuals d’expressió on no hagin de retre comptes al grup, etc. I sobretot, abordar-ho d’una manera molt més integral i transversal: no parlem de nous discursos d’odi o de nous imperatius socials, sinó que treballem des d’una perspectiva sistèmica que té en compte molts factors més enllà de les decisions individuals, i treballem d’allò micro cap a allò macro i viceversa. De mica en mica anem construint un discurs diferent que parteixi de preguntes que ens sorgeixen a nosaltres, les adultes, i que posen al jovent al centre: D’on arriben les pressions socials i estètiques que rebeu? Sentiu la pressió de grup per definir-vos? Què està passant a les xarxes? Quins influencers seguiu? Què us agrada d’ells/es? Creieu que tothom està còmode escoltant aquests discursos? Us obren noves possibilitats per definir-vos? Us ajuden a sentir-vos més a gust amb qui/com sou? I amb el grup? És des de l’escolta i la consideració de tot el que ens han de dir, que podrem entendre millor els seus processos de configuració identitària. 

Sabem que no és fàcil i que de vegades la preocupació i desesperació ens pot, sobretot tenint en compte el discurs imperant als mitjans que considera que hem anat a pitjor i que el jovent està retrocedint en drets i reivindicacions. Bé, la bona notícia és que no cal buscar gaire en estadístiques i veus de persones i entitats expertes per saber que això no és així, que ens trobem amb noies amb discursos i accions quotidianes cada dia més empoderadores i amb nois que, tot i “l’amenaça” que senten per part dels feminismes, estan entenent que la pressió per encaixar en la norma va més enllà del fet de ser home, i que o bé compartim malestars i estratègies d’autodefensa de manera col·lectiva o no ens en sortirem. Per tot això, us deixem amb algunes autores, activistes i influencers que us poden donar perspectiva i enes en aquesta gesta:

• Autores com bell hooks, Lucas Platero, Miquel Missé o Judith Gardiner reflexionen i creen coneixement i noves propostes per entendre i viure les masculinitats.
• Influencers i activistes com Safia El Aaddam, La Gata de Schrödinger, Ayme Román o Bea Jordan, ens expliquen i qüestionen el sistema patriarcal, racista, classista, capacitista, etc. i des de l’humor i la divulgació, ens actualitzen sobre els discursos i imaginaris de les xarxes.
• Plataformes com Broders, No More Haters o Hate Trackers, busquen contrarestar l’auge dels discursos d’odi entre els nois joves.