Entrevista

Muriel Casals: “Sense la llei Wert seguiria havent-hi la sentència del TC sobre l’Estatut”

Muriel Casals (Avinyó, França, 1945) és sens dubte la cara més visible del moviment en defensa del model d’escola catalana. Presidenta d’Òmnium Cultural i portaveu de la plataforma Somescola.cat -paraigua de diverses entitats que lluiten per garantir el català com a llengua vehicular-, Casals manté que l’única via per preservar la immersió lingüística és que els ciutadans i el Govern de Catalunya siguin fidels a la legislació catalana. Ni llei Wert ni sentències dels tribunals. Qui ha de dissenyar el pla de llengües d’una escola catalana, en un país normal, és el Govern, que emana del Parlament. O els propis centres educatius, que tenen cert marge i autonomia per adaptar-lo al seu entorn. El proper dissabte, la plataforma Somescola.cat convoca una manifestació -o cercavila festiva- per reivindicar l’escola en català. Casals espera que sigui la societat civil, i no només els mestres, qui surti a defensar al carrer un model que considera garantia d’èxit en els últims 30 anys.

En més d’una ocasió, quan ha defensat en públic el model d’immersió lingüística, ho ha fet amb dos arguments. El primer, que l’escola en català ha estat clau per a garantir la cohesió social a Catalunya; el segon, que és l’única manera d’aconseguir que tots els qui acaben l’escolarització obligatòria tinguin un domini de català i castellà. Anem pel primer. Per parlar de cohesió social ens hauríem de remuntar al paper que va jugar la immersió als anys 70 a la perifèria de Barcelona?

És interessant recordar que a finals de la dictadura hi havia escoles que començaven a funcionar en català. De manera natural ho incorporaven escoles de les zones de Catalunya on abunda la petita i mitjana burgesia il·lustrada, que són els qui més havien fet per mantenir el català al llarg dels anys anteriors, però també hi va haver entorns amb molta immigració espanyola dels anys 50 i 60 on les famílies es van adonar que seria bo pels seus fills tinguessin la mateixa educació que els fills de la petita burgesia. Havien de poder tenir les mateixes oportunitats que els nens i nenes de Vic, Manresa o l’Eixample de Barcelona, per exemple. I això passava, entre altres factors, perquè aprenguessin el català. Va ser una mesura a favor de la igualtat. No podia ser que hi hagués joves que parlessin català i castellà i d’altres només castellà, era un greuge per als segons.

Així doncs, si l’inici de la immersió va servir per compensar una situació de desigualtat i encara mantenim el model d’escola catalana, és perquè encara no hem assolit una situació normalitzada pel que fa a la llengua?

Encara no. Només cal aturar-se davant un quiosc i mirar les capçaleres dels diaris, on el català té presència minoritària. O fer un cop d’ull a la cartellera del cinema, on les pel·lícules no es veuen en versió original, que seria d’allò més raonable, sinó en castellà.

Si això que assenyala fos al revés, o si almenys el català gaudís de plena salut, ens podríem arribar a replantejar el model d’escola catalana?

Probablement si les circumstàncies fossin diferents ens podríem plantejar altres models, és clar. Perquè les normes que regulen l’aplicació de la pedagogia sempre s’han d’adaptar a les circumstàncies. De tota manera, en la mesura en què Catalunya sempre ha estat un país que ha acollit immigració, la necessitat d’introduir el català als nenes i nenes que arriben sense parlar l’idioma segurament durarà temps.

El model lingüístic actual és garantia d’inclusió per als nouvinguts?

Un infant que arribi de l’Àfrica subsahariana, si no és escolaritzat en un centre amb immersió, podria arribar a no estar exposat en cap moment a la llengua del país d’acollida. En canvi, l’actual és una manera de reconèixer que el nouvingut és acollit com un ciutadà d’aquest país, al qual li fem el regal d’una de les coses que més estimem, que és la nostra llengua.

S’ha parlat molt del consens a l’entorn de la immersió, i que només són poques desenes les famílies que demanen el castellà com a llengua vehicular. Tanmateix, per exemple, una enquesta d’El Periódico recentment assenyalava que un terç dels seus enquestats estava a favor de la sentència del 25% de castellà. No hauríem de començar a acceptar que és molta més gent de la que diem la que està en contra del model d’immersió?

Vols dir que hem d’obrir els ulls i veure que la realitat no és tal com la voldríem? D’acord, obrim els ulls i mirem també quin pes té actualment el castellà en el conjunt de les escoles de Catalunya. Segurament més d’un 25%. Hi ha escoles que tenen una proporció molt baixa de castellà com a llengua vehicular i d’altres potser molt alta, però aquí la qüestió és que mai la decisió ha de venir d’un jutge, sinó dels responsables pedagògics i del claustre dels centres. Potser a una escola de Vic cal reforçar-hi el castellà; en canvi, en alguns barris del cinturó industrial de Barcelona serà al contrari, perquè el castellà el tenen assegurat a casa però el català no. Ens hem d’adaptar a la realitat, clar.

Diu que no han de ser els jutges els que decideixin el model lingüístic. Tampoc han de poder els pares i mares decidir en quina llengua s’escolaritza el seu fill?

És que quan diuen això posen en una jerarquia superior el castellà. El que demana més castellà, ho aconsegueix. En canvi, al País Valencià passa al revés, i qui demana escolarització en català no sempre l’obté. Quantes famílies estan en espera perquè demanen el català com a llengua vehicular i no els el garanteixen? Aquí existeix el dret de les famílies a reclamar i allà no?

Probablement perquè és un dret que no existeix. Les famílies no tenen dret a escollir la llengua vehicular igual com no tenen dret a decidir si el seu fill ha de fer més matemàtiques o més música. 

Exacte. Com tampoc no tens el dret de dir que vols passar els semàfors amb vermell només perquè t’agrada el color vermell. Oi que no pots no escolaritzar els teus fills? Perquè no hi tens el dret. Hi ha drets individuals que no existeixen.

Ara parlava del País València. Dues setmanes enrere es va celebrar un acte conjunt inèdit en defensa del català entre entre moviments del País Valencià, les Illes Balears i Catalunya. Quin valor li dóna?

Va ser un gest molt saludable i una mostra de les contradiccions de l’adversari del català. Al País Valencià tenen dues línies i els qui demanen el català estan menystinguts. I a les Illes estan en plena ofensiva perquè volen relegar el català a segona categoria.

Malgrat la varietat de models que comenta, hi ha un enemic comú del català a l’escola, que és la reforma educativa del PP. Quina opinió li mereix?

La LOMCE és un atac a la diversitat lingüística i va en contra de la racionalitat pedagògica. Estan volent imposar normatives de caire administratiu sobre què i com s’ha d’ensenyar, menystenint les metodologies pedagògiques que reivindiquen els mestres, que són els qui tenen l’experiència.

Fa unes setmanes la federació d’AMPA de Catalunya va presentar una guia d’insubmissió a la llei. Hi confien com una via factible per evitar la reforma?

La llei que s’ha d’aplicar a Catalunya és la catalana. Hem de ser fidels a les lleis del nostre país. En aquest sentit, les nostres darreres mobilitzacions tenen la finalitat de donar suport als directors dels centres afectats per les ordres judicials. Perquè no s’ataca al sistema escolar, ni a la conselleria, sinó als directors, per fer-los por. Els posen en la disjuntiva de ser fidels al seu país o a l’autoritat espanyola.

Però demanar a un director que sigui insubmís potser és demanar massa.

És difícil. En qualsevol cas, el dilema d’obeir la llei del propi país o la d’un altre l’hauria d’assumir la conselleria d’Ensenyament. Tot i així, tampoc no direm a la consellera que proclami la insubmissió, però sí que li demanarem que compleixi la llei catalana. A somescola.cat lluitem per mantenir el model vigent.

Al Congrés tots els partits de l’oposició van acordar que, de perdre el PP les properes eleccions generals, una de les seves primeres mesures seria retirar la llei Wert. En això hi confia?

Tornem al que dèiem. En la mesura en què la Generalitat té competències exclusives en ensenyament, tot això no ens hauria d’afectar. Ens situa en un terreny que no és el nostre. I amb tot, si la LOMCE es retirés, segueix havent-hi una sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut que és la que dona la raó als jutges i als pares que demanen més castellà. No sóc prou experta en lleis, però aquesta doctrina pot aparèixer en posteriors sentències, sigui quina sigui la normativa. Hi ha una creuada per part de les autoritats espanyoles de reduir el català a llengua folklòrica, familiar… Però si no ho han aconseguit en 300 anys, en plena democràcia els serà molt difícil.

Dependrà també, suposo, de l’èxit de mobilitzacions com la prevista pel proper 14 de juny. Esperen que sigui concorreguda?

Volem que sigui important. Últimament venim de manifestacions desbordades de xifres, i si no congregues centenars de milers de persones sembla poca cosa. I això és una protesta sectorial, encara que hi és cridada tota la societat. Inclús no només els pares i mares amb fills en edat escolar, sinó tothom, perquè el que passa a l’escola ens afecta a tots. Si aconsegueixen el que volen, pot ser que una part de la nostra societat no conegui el català en el futur. I això, en un país normal, no hauria de passar.

Però també és cert que els mestres porten moltes manifestacions a les espatlles. I les últimes ja han atret a poca gent.

Per això apel·lem a les famílies i a la societat. Els mestres han patit especialment les conseqüències de la crisi. És una altra jugada de les autoritats espanyoles, que escanyen les finances de la Generalitat, que no pot pagar els seus servidors públics i, és clar, aquests reaccionen enfadats contra qui no els paga. La irritació dels docents és comprensible. La seva feina és importantíssima, però vivim en una societat que paga més bé un assessor fiscal o un futbolista que un mestre.

Acusa a Madrid de ser responsable de les retallades, però hi haurà qui li dirà que la Generalitat podria haver prioritzat més la despesa en educació. Des d’Òmnium o Somescola.cat no es posicionen en aquest aspecte. Per què?

Perquè Somescola.cat som una plataforma on el que ens uneix a tots és la defensa del model educatiu en català. Hi ha escoles privades i públiques, hi ha persones partidàries de més sistema públic i d’altres que no. En això no ens hi posem. Ara bé, s’ha de dir també que un dels lemes del dia 14 és Decidim escola en català, de qualitat i per a tots. Això vol dir que ens interessa una escola potent. Segur que a Somescola.cat tothom és partidari d’un sistema públic fort, per exemple. Però, sobretot, el que volem és el dret a decidir en l’àmbit educatiu.