Opinió

Pobresa i ensenyament

Les dades de pobresa a Catalunya continuen sent greus, com a la majoria de països d’Europa i del món. Després de la pandèmia de la covid s’ha mantingut el nombre de persones pobres, no ha disminuït. I, evidentment, la situació afecta infants i adolescents, afecta l’alumnat present a les aules del nostre país. Si el 2022 es van atendre, des de serveis socials i altres entitats, uns dos milions de persones en situació de necessitat, això implica que gairebé quatre-cents mil infants viuen en la pobresa o en risc de caure-hi (un eufemisme utilitzat per rebaixar les dades absolutes)^[1]. Mengen malament, el menjar saludable és massa car. Per això hi ha més obesitat entre els pobres que entre els rics.

Malgrat que es constata una tímida millora, sobretot en l’àmbit laboral, les xifres mostren un empitjorament de les condicions de vida de la població catalana. Creixen molt les llars en situació de pobresa energètica, les que no poden fer front a situacions imprevistes, les que han endarrerit el pagament de les despeses relacionades amb l’habitatge i les que no poden menjar carn, pollastre o peix almenys cada dos dies. Viure en pisos amb greus deficiències de construcció, insalubres o conviure sense espai té efectes sobre la salut, la seguretat i el benestar de les persones.

La pobresa infantil és greu, i més greu el futur previsible. La majoria d’aquestes criatures continuaran sent pobres quan siguin adultes. Seran pobres perquè l’enorme desigualtat que tenim a les nostres societats actuals, riques i pròsperes teòricament, farà que el conjunt del país perdi aportacions positives de tot el sector pobre. La riquesa global seria més alta si estigués ben repartida. Si només importa el grandiós benefici dels que ja tenen molt (com està passant) s’està condemnant a viure precàriament a un percentatge alt de les famílies (entre un 25 o 30%).

Què pot fer el sistema d’ensenyament? Considerem dues perspectives, econòmica i educativa.

D’entrada, hom gasta més en els infants rics que en els pobres. Segons dades d’Unicef, al nostre país es gasta més diner públic amb l’alumnat ric que amb el pobre: un 26% front a un 15,8%^[2].  Està en consonància amb el funcionament del sistema econòmic capitalista: es controla els treballadors i es dóna llibertat d’actuació als empresaris.

 La riquesa global seria més alta si estigués ben repartida

El recent invent del Departament, dit d’Educació, de regalar 100€ a cada criatura de primària perquè les famílies se’ls gastin en material escolar, n’és un exemple. Tothom ho necessita? Tothom ho farà servir per material escolar o per cobrir necessitats més prioritàries? Tractar tothom igual és confondre igualtat amb equitat. És afavorir a qui més té i continuar perjudicant a qui ho necessita de debò. Deixem a part el debat sobre si tot l’ensenyament obligatori ha de ser gratuït, incloent les despeses (material, llibres, sortides, activitats extraescolars…). Però sempre caldria tenir en compte les desigualtats d’accés als recursos, les desigualtats fruit del repartiment de la riquesa que s’ha creat entre tots i que s’han apropiat uns quants.

Com diu en Jaume Funes estem a una societat en què els rics pateixen d’una manera (amb accés a medicaments si els cal i amb companyia) i els pobres pateixen d’una altra manera i sovint no tenen accés a tot el que necessiten ni a la companyia adequada, tranquil·la i amb temps de dedicació. Sempre és important la relació. La comunitat, les persones properes, cura més que la visita a l’especialista, i en ensenyament també; ens oblidem, per exemple, que a vegades un infant no llegeix perquè no té ningú que l’escolti llegir. 

A nivell d’aprenentatges trobem que la majoria (o tot) de l’alumnat pobre és el que repeteix més. Com deia una bona professora membre de l’equip directiu, companya d’institut uns quants anys, a les relacions de necessitats de beques, de suports escolars, de dificultats a pagar les sortides, d’alumnat repetidor… trobem gairebé els mateixos noms; curs rere curs ha passat el mateix, malauradament.

En situacions de crisi, i n’estem vivint una, l’ensenyament augmenta la seva importància, el paper de l’escola és més necessari per compensar dificultats. Des dels centres escolars serà important implicar més les famílies, ajudar-les, animar-les.

En situacions de crisi, i n’estem vivint una, l’ensenyament augmenta la seva importància, el paper de l’escola és més necessari per compensar dificultats

Pensem amb el suport que poden rebre des de casa aquest alumnat que té mancances socioeconòmiques; el nivell de formació dels familiars no és gaire alt. Podran ajudar-los a fer els deures que se’ls encomanen a l’escola? En altres articles hem escrit que els deures poder ser una font de desigualtat i fer baixar l’autoestima d’aquelles criatures o adolescents que constaten com els seus pares no poden ajudar-los com sí ho fan els d’altres companys o companyes. El quocient intel·lectual representa només un 20% de l’èxit escolar. La manca de capital social familiar i la pobresa econòmica fan disminuir les expectatives pròpies, provoquen inseguretat, ansietat, i manca de perspectives de futur[3]. Repetir curs, a part de ser costós econòmicament pel sistema, no ajuda gaire, més aviat baixa l’autoestima i moltes vegades cronifica l’actitud del noi o noia. Perquè sovint la repetició de curs representa exactament això: tornar a fer el mateix. Sense canviar les metodologies o els suports que rep l’alumnat repetidor. Tinguem en compte que les dades de repetició al nostre país tripliquen les europees (7,6% front un 2,2%)[4] i si parlem d’èxit escolar les dades pràcticament s’inverteixen.

Quin serà el futur que espera a les criatures? Els aprenentatges són importants, és l’objectiu d’escoles i instituts; però ajudar a tenir un futur millor també ho és, i aquí intervenen altres elements: habitatge, treball, alimentació, relacions, racismes, estereotips… Hauríem de posar el nostre gra de sorra per compensar aquests desavantatges que afecten bona part de l’alumnat en situació socioeconòmica precària. L’escola no pot estar sola, aïllada del conjunt de la comunitat, les col·laboracions estretes amb la xarxa associativa propera, amb els altres serveis socials i sanitaris és necessària per aconseguir els èxits educatius que busquem. Els plans d’entorn s’haurien de potenciar i avaluar perquè ajudin de debò a millorar el futur de les criatures i adolescents que estan vivint en la pobresa.

Ara bé, èxit escolar no és el mateix que èxit vital. Formació i cultura no són conceptes sinònims. Persones analfabetes tenen tanta o més cultura que algunes amb títols universitaris. Per tant, no podem desmerèixer o menystenir el suport que tots els familiars poden donar i donen als seus fills i filles. Explicar un conte cada nit és un bagatge de futur que ajudarà; dedicar temps als infants és quelcom que els farà créixer i madurar. Infants poc cuidats o poc estimats creixeran amb mancances cara el seu èxit vital. Criatures estimades i cuidades tindran més èxit a la vida adulta malgrat els seus cuidadors no els hagin pogut ajudar amb els deures escolars.

[1] https://www.social.cat/noticia/18799/save-the-children-alerta-que-hi-ha-378.500-infants-en-situacio-de-pobresa-a-catalunya

[2] https://www.eldiario.es/opinion/zona-critica/no-defendemos-educacion-publica_129_9945252.html

[3] Berliner, citat per Pilar Benejam. Perspectiva n. 420.

[4] https://www.elperiodico.cat/ca/societat/20230422/repetir-curs-educacio-secundaria-aixo-espanya-europa-86200429