El canvi educatiu de l’Escola Nova 21

Els dies 23 i 24 de novembre va tenir lloc a la Universitat Pompeu Fabra el Simposi sobre Canvi Educatiu coorganitzat per Escola Nova 21, la UNESCO i l'OCDE

Jaume Carbonell
 
 

Federico Mayor Zaragoza obre el simposi sobre Canvi Educatiu. /  Foto: © Sandra Lázaro

Federico Mayor Zaragoza obre el simposi sobre Canvi Educatiu. / Foto: © Sandra Lázaro

Els dies 23 i 24 de novembre va tenir lloc a la Universitat Pompeu Fabra el Simposi sobre Canvi Educatiu coorganitzat per Escola Nova 21, la UNESCO i l’OCDE, amb l’assitència d’uns 400 professionals de l’educació. Es va obrir amb la conferència de Federico Mayor Zaragoza i es va tancar amb les conclusions a càrrec d’Eduard Vallory.

“Si vols ser feliç no acceptis mai l’inaceptable”

Federico Mayor Zaragoza, exministre d’Educació de l’UCD (Unión de Centro Democrático) i exdirector general de la UNESCO, amb un discurs fresc, enèrgic, emotiu i cada cop més radical i compromès, sostenia que ha tractat de seguir el consell de la seva mare i per això diu que cal trencar el silenci i exercir la desobediència davant del fet que cada dia moren 8.000 persones de fam -moltes d’elles infants- o que la riquesa de mitja Humanitat està concentrada en seixanta dues persones. Que cal sublevar-se contra la destrucció del medi ambient i les amenaces trumpistes, de les 4.000 morts a les aigües del Mediterrani, la dimissió de la solidaritat europea, la vergonya dels mitjans de comunicació que només s’ocupen de les notícies excepcionals -i s’obliden del que passa quotidianament-, dels dogmatismes i fanatismes, i d’altres injustícies i discriminacions.

I aquí entra, seguia Mayor Zaragoza, el paper prioritari de l’educació, que es fonamenta en la cultura de la pau i de la paraula, compartint pensaments i emocions, i promovent una solidaritat intel·lectual i moral amb l’objectiu de formar persones lliures i responsables. Després de fer esment als quatre pilars de l’informe Delors (1966) -aprendre a conèixer, a fer, a ser i a conviure-, i al més recent Rethinking Learning (2010), va acabar el seu parlament tot recuperant el fil inicial: “Cal dir que no a les coses que poden afectar els nostres descendents… Hem de mirar als ulls als nostres infants i saber defensar-los”.

Entre l’humanisme i l’utilitarisme

El programa Escola Nova 21 -una aliança per un sistema educatiu avançat-, sense deixar de reivindicar la rica i diversa tradició centenària de l’Escola Nova o Activa, es fonamenta en dos referents institucionals d’abast internacional: la UNESCO, amb un discurs més filosòfic i humanístic centrat sobretot en els propòsits educatius, i l’OCDE, de caire més economicista i utilitarista, que posa el focus bàsic en l’aprenentatge i la seva avaluació. A hores d’ara, és molt difícil saber quin dels dos organismes marcarà l’agenda prioritària de l’esmentat programa. Per alguns analistes es tracta de dos discursos fins a cert punt antagònics, mentre d’altres els consideren complementaris. D’altra banda, caldrà veure com evolucionen cadascun d’ells, sotmesos a constants pressions externes i debats interns.

En la primera taula del simposi, Fer efectiu un propòsit competencial en un món complex, hi va predominar el relat humanista. Així, Carlos Vargas, membre de la UNESCO i coordinador del programa Rethinking Learning in a Complex World, va posar de relleu com l’augment de la riquesa ha provocat més desigualtat, vulnerabilitat i exclusió social, i la primera generació interconnectada ha comportat un major grau d’intolerància i violència. Va denunciar, al mateix temps, el discurs hegemònic utilitarista del capital humà que condiciona les inversions educatives als retorns i beneficis, i que considera l’educació com un bé privant, obrint les portes a una creixent privatització del sistema. Vargas aposta per construir altres lògiques globalitzadores, per tal de fer front a la imposició de l’imaginari neoliberal, amb xarxes horitzontals i centres educatius més humanitzats on es treballi per garantir la dignitat, el benestar, l’equitat i la riquesa cultural de totes les persones, aprofitant allò local i allò global.

Per la seva banda Joan Manuel del Pozo, professor de Filosofia de la Universitat de Girona, va criticar el mercantilisme, l’individualisme ferotge i el presentisme obsessiu que descuida el passat i el futur. Al propi temps, qüestionava el concepte de competència -preferieix parlar de capacitats-, per trobar-se massa a prop i associar-se a competitivitat. Per ell, el valor educatiu més preuat és la paraula lliure; per això cal organitzar l’escola com una comunitat de diàleg al servei de la justícia personal i social.

Els quatre eixos de les conclusions

Eduard Vallory, director del programa Escola Nova 21, va ordenar les conclusions en aquests quatre eixos. El primer feia referència al propòsit, a l’adquisició dels diversos tipus de coneixements -en contraposició al currículum memorístic- relacionats amb les competències de la vida que puguin donar resposta als reptes globals -diversitat cultural, pobresa, inequitat, desenvolpupament sostenible-,mitjançant una formació integral humanista. El segon eix, pràctiques d’aprenentatge, posa l’accent tant en la personalització de l’ensenyament, sensible a les diferències, interessos i potencials individuals, com en les experiències col·lectives de treball globalitzant, sempre atenent a les característiques del context sociocultural. En el tercer, l’avaluació, es parla de la necessitat de replantejar els instruments que s’utilitzen avui, sobretot els de caràcter selectiu, així com els indicadors externs, sempre pensant en una avaluació formativa i al servei de la justícia social. I el quart eix es focalitza en l’organització d’una escola que permeti un intercanvi permanent entre el que passa a l’escola i el que passa fora, mitjançant la interacció dels diversos agents de la comunitat educativa i del territori.

“El sistema educatiu té l’obligació moral, l’obligació social, i l’obligació legal, de fer possible que tot infant trobi en la seva escola una experiència d’aprenentatge gratificant, formativa i capacitadora. Per això, equitat i qualitat han d’anar sempre de la mà. Tota estratègia de canvi educatiu ha de contribuir a aquest creixement conjunt de qualitat i equitat, d’una educació rellevant i amb sentit per a tothom. I per això, cal sistematitzar i estendre les accions de canvi educatiu”, concloïa.

Reptes, dubtes, contradiccions i oportunitats

En els debats, als passadissos i a l’hora del cafè, hi havia una sèrie de verbs i conceptes que van aflorar amb força i que il·lustren un estat d’opinió del simposi: repensar, compartir, reflexionar, treball en xarxa, mirades complementàries, autonomia -excessiva, adequada o insuficient?-, cooperació, compromís, dubtes, incertesa, lideratge, equips cohesionats, por, rutines, equitat i qualitat, innovació per la l’adaptació o per a la transformació, dificultats, oportunitats, inèrcies, diàleg, relacions, vincles, escoltar, proximitat, projectes singulars, territori, desig de canvi…

I vet aquí algunes frases del públic assistent que complementen i enriqueixen aquests mots: “No sabem el què, però hem de fer alguna cosa”. “Estem en un moment molt oportú perquè volem revolucionar el sistema educatiu, i això s’ha de fer des de baix. No és una moda, però volem saber quina relació hi ha amb els poders fàctics que ajuden a fer els canvis reals”. “Hem d’aprendre del millor de nosaltres i hem de canviar d’actitud, encara que estiguem enfadats, perquè això provocarà el nostre benestar i també el dels infants”.

Una reflexió final. Què passarà d’aquí tres anys, quan s’acabi aquest programa? Quines xarxes i nous subjectes formatius en sortiran? Que s’haurà après i quin serà el nou paper del Departament d’Ensenyament? Encara que no cal esperar tant perquè altres xarxes formatives existents es vagin consolidant i en surtin d’altres -tal vegada escola nova 22, amb centres encara “més avançats”- i perquè el procés d’innovació i transformació vagi arribant progressivament a totes les escoles.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*