Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fa temps que una part del debat públic observa la joventut a través d’un mirall deformant. Cada resultat electoral que mostra un augment del vot juvenil a opcions d’ultradreta es converteix en una nova evidència d’una suposada crisi de valors democràtics entre les noves generacions. Però les dades, quan es miren amb una mica de deteniment i sense prejudicis, acostumen a explicar històries més complexes que els titulars.
L’Informe sobre l’Estat de la Joventut 2025, presentat per l’Agència Catalana de la Joventut, ens ofereix precisament una oportunitat per abandonar les simplificacions. La radiografia que dibuixa és la d’una generació que estudia més que mai, que ha millorat la seva situació laboral, que redueix els nivells d’atur i temporalitat i que continua apostant per la formació com a principal eina de progrés personal i social. Tanmateix, també és una generació que troba enormes dificultats per accedir a un habitatge i per iniciar una vida autònoma.
És aquí on apareix una primera paradoxa. Mentre el discurs públic insisteix a retratar els joves com a desafectes o allunyats de les institucions democràtiques, l’informe assenyala exactament el contrari, la satisfacció amb la democràcia augmenta i la confiança institucional se situa lleugerament per sobre de la de la població adulta.
Potser hem dedicat massa esforços a analitzar què voten els joves i massa pocs a entendre com viuen
Aquesta dada mereix una reflexió serena. Potser hem dedicat massa esforços a analitzar què voten els joves i massa pocs a entendre com viuen. Potser hem convertit una part de la joventut en objecte de sospita política quan, en realitat, les seves preocupacions són extraordinàriament concretes, poder estudiar, trobar una feina digna, accedir a un habitatge i construir un projecte vital amb una mínima estabilitat.
Quan alguns joves opten per opcions polítiques extremes, sovint s’interpreta com una ruptura amb els valors democràtics. Però aquesta lectura és insuficient. Moltes vegades el vot és menys una adhesió ideològica profunda que una expressió de malestar, de protesta o de desconfiança envers la capacitat de les institucions per resoldre problemes que afecten directament la seva vida quotidiana.
La història ens ensenya que la fortalesa de la democràcia no es mesura només pel suport formal que rep, sinó també per la seva capacitat de generar expectatives de futur. I aquí és on apareix el gran repte actual. Una societat que demana als seus joves confiança en les institucions ha de ser capaç d’oferir-los també oportunitats reals d’emancipació.
La democràcia s’aprèn, però sobretot es viu. Es viu quan els ciutadans perceben que les seves veus compten
L’informe mostra que la joventut catalana allarga els estudis i es forma més. És una bona notícia. Però també posa de manifest que aquesta inversió educativa no sempre es tradueix en una autonomia vital efectiva. El resultat és una generació altament preparada que sovint percep que les portes d’accés a una vida adulta plena continuen parcialment tancades.
Des de l’educació, aquesta situació ens interpel·la profundament. Durant anys hem defensat l’escola i la universitat com a instruments de mobilitat social, de cohesió i de construcció democràtica. I ho continuen sent. Però la credibilitat d’aquest missatge depèn també de les condicions socials que els joves troben quan abandonen les aules.
La democràcia s’aprèn, però sobretot es viu. Es viu quan els ciutadans perceben que les seves veus compten, que les seves condicions de vida poden millorar i que les institucions responen als seus problemes. Per això resulta especialment rellevant que l’informe detecti una confiança democràtica que es manté malgrat les dificultats. Lluny de la caricatura d’una joventut desconnectada, les dades ens mostren una generació que continua creient en el sistema democràtic, encara que sovint qüestioni els seus resultats.
El problema és que massa sovint la democràcia encara no ha estat capaç de garantir-los les condicions materials per creure plenament en el seu futur
També cal prestar atenció als canvis culturals. L’augment del consum audiovisual i la disminució de la lectura de premsa no són fenòmens anecdòtics. Configuren noves formes d’informació, de participació i de construcció de l’opinió pública. L’educació mediàtica i el desenvolupament del pensament crític esdevenen, en aquest context, una necessitat democràtica de primer ordre.
La resposta davant els canvis polítics de la joventut no pot ser ni l’alarmisme ni la desqualificació. Les generacions joves no necessiten sermons. Necessiten espais de participació real, oportunitats efectives i una educació que els permeti interpretar críticament la realitat. Necessiten, sobretot, sentir que formen part d’un projecte col·lectiu que els té en compte.
L’informe sobre l’Estat de la Joventut 2025 deixa una conclusió que convindria no oblidar: el problema principal no és que els joves hagin deixat de creure en la democràcia. El problema és que massa sovint la democràcia encara no ha estat capaç de garantir-los les condicions materials per creure plenament en el seu futur.
I aquesta és una qüestió que ens interpel·la a tots.
