1. La covid, encara
Sembla com si d’això en fes un segle, però el cert és que la covid, en la seva variant òmicron, va colpejar molt fort el primer mes d’aquest any que ara acaba. Un mes que pels centres educatius va esdevenir una autèntica bogeria de baixes (2.000 el primer dia lectiu) i substitucions, les que arribaven i les que no, amb Educació fent nomenaments diaris, amb un rècord absolut d’alumnes i docents confinats (es va arribar a la xifra de 130.000!), amb l’escola concertada demanant sense èxit que la deixessin contractar estudiants de magisteri de l’últim curs… Un article de Gabriel Fernández Paz, titulat “Estem cansats”, resumia perfectament l’estat d’ànim del moment, que sens dubte explica part del que passaria unes setmanes després.
Sobre les conseqüències d’aquest sotrac víric i emocional també se n’ha començat a parlar i se’n seguirà parlant molt durant els pròxims anys, en especial en dues vessants: la de l’afectació en la salut mental dels infants i dels mateixos docents, i de la pèrdua d’aprenentatges, que les proves de competències bàsiques de 6è de primària i 4t d’ESO ja han constatat i que alguns informes alerten que es poden cronificar si no s’actua.
2. El calendari
El 10 de febrer es va produir la notícia que, per bé o per mal, més incidència ha tingut en l’any educatiu / escolar a Catalunya. Aquell dijous, pel matí, des del pati de l’Escola Baldiri Reixac de Barcelona, el president de la Generalitat, Pere Aragonés, anunciava que el curs 2022/23 s’iniciaria el 5 de setembre a primària i el 7 a secundària, amb només horari de matí durant el mes de setembre, una mesura que sobretot s’adreçava a reduir del temps de desconnexió educativa de l’alumnat vulnerable. Va ser un anunci per sorpresa, que de seguida va aixecar polseguera, i que no havia estat consultada prèviament al Consell Escolar de Catalunya. Quan en la primera reunió formal d’aquest òrgan alguns dels seus membres van demanar al conseller d’Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, que ajornés un curs la mesura davant del malestar que havia generat, la resposta va ser una negativa en rodó. Dies abans ja havia manifestat que “he vingut aquí a transformar i això passa per prendre decisions”, i aquest és el discurs que ha mantingut d’aleshores ençà.
Van arribar els períodes de preinscripció, matrícula, nomenaments… tot es va fer una mica abans de tal manera que l’avançament del calendari escolar es va executar al setembre com estava previst, encara amb moltes incògnites sobre el balanç beneficis/perjudicis de la mesura. No sembla, però, que en aquests moments s’estigui reconsiderant, sinó que més aviat sembla que la intenció sigui repetir-la de cara al curs vinent.
3. El conflicte
L’avançament del calendari escolar va encendre una espurna que va fer esclatar un polvorí de greuges i tensions acumulades durant anys, i que, segons es va anar veient, eren de molt diversa factura i procedència. L’onada de protestes generades a partir d’aleshores es van voler focalitzar en les retallades no revertides, i en menor mesura el calendari, però en l’aiguabarreig hi suraven també les ràtios, el sistema (decret de plantilles, etc.), l’ensenyament i avaluació per competències, les metodologies actives, el currículum, el català… En tot cas, el calendari va tenir la virtut de generar una unitat sindical poques vegades vista i una primera jornada de vaga, la del 15 de març, que va comptar amb un seguiment massiu, i a la qual es van afegir també el personal d’atenció educativa, els treballadors de la concertada i el del lleure educatiu. El mes de març va viure quatre jornades més de vaga a l’ensenyament públic, amb menor participació però en les quals els sindicats van aconseguir mantenir el pols i el maig es van convocar noves mobilitzacions tot i la coincidència amb el final de curs. Pel setembre se n’anunciaven de noves, que es va avortar en l’últim minut davant l’acord al qual van arribar Educació i els sindicats pel qual, a partir del gener del 2023, es reduïa una hora lectiva a primària i secundària, i per tant es tornava a les condicions laborals que tenien mestres i professors de l’escola pública abans de les retallades. Un “acord històric”, en paraules del conseller Cambray, que va ser possible gràcies a la insospitada aparició de 170 milions d’euros en els pressupostos de 2023 per contractar 3.472 professionals nous (1.463 mestres de primària i 2.009 professors de secundària).
Malgrat tot, la pau social ha tingut una durada inferior a la prevista. Queden demandes pendents i ja hi ha un sindicat, la Ustec, que ha convocat dues noves jornades de vaga a finals de gener, a la qual espera que se sumin la resta d’organitzacions. Educació considera que “la ciutadania no l’entendrà”.
4. Els nous currículums
En mig d’aquest batibull, i per acabar d’afegir més llenya al foc, també al febrer van arribar les primeres notícies sobre els nous currículums (ensenyaments bàsics i batxillerat), obligats per la LOMLOE i la confecció dels quals es reparteix 50/50 entre el Ministeri i el Departament. Des de Via Augusta es va tractar de sotmetre el seu 50% de currículum a debat a través d’un procés participatiu, que no es va acabar d’entendre, entre altres raons perquè exigia molta celeritat per analitzar un esborrany feixuc i complex. Això va donar peu a un reguitzell de malentesos, rumors i fake news (la més clamorosa: que es repetís que la religió guanyava pes) en un context de crispació creixent, i de poc va servir que el Departament, aquest cop sí, donés un any de marge als centres educatius per a l’aplicació dels nous currículums, en comptes d’obligar a fer-ho ja a partir del setembre com estava inicialment previst.
5. Una nova veu: les direccions
En mig d’aquest escenari va irrompre amb inesperat protagonisme un nou actor, que va donar suport a les mobilitzacions però mantenint un perfil propi. Una primera carta oberta signada per la pràctica totalitat dels directors i directores de centres públics de Barcelona, donant suport a la primera jornada de vaga quan faltaven molt pocs dies, va ser, probablement, determinant per a l’èxit de participació. A finals de maig, una segona carta oberta adreçada al conseller, en la qual es denunciava la sobrecàrrega de treball i el “perill de col·lapse”, va confirmar la voluntat d’aquests professionals de mantenir una veu i agenda pròpies. Aquest cop la carta la signaven més de 700 directors i directores de tota Catalunya i s’hi deixava clar que la seva principal preocupació és la manca de recursos per donar la millor resposta educativa a la creixent complexitat i diversitat de l’alumnat. I encara a finals de juny un grup de directors, sobretot de centres de l’Eixample barceloní (origen d’aquest moviment), van concentrar-se davant la seu del Departament a Via Augusta per continuar visibilitzant el seu malestar per aquesta manca de recursos.
6. Escola inclusiva, petites passes i un llarg camí
El malestar de les direccions tenia molt a veure amb les dificultats que troben per avançar cap a la inclusió, un àmbit en el qual aquest any hi ha hagut un munt de notícies, més petites i mitjanes que grans. Al juny el Departament va remodelar tot el seu organigrama i es va crear una direcció general específica, amb una nova responsable; s’ha constituït una taula de participació amb les entitats socials (batejada com a TAPSEI) per marcar prioritats que ha de tancar la seva feina en teoria a finals de febrer; s’ha reforçat el suport als centres amb la creació de més CEEPSIR; s’ha publicat el mapa de recursos, llargament esperat i reclamat; s’han afinat els processos de detecció de l’alumnat amb NESE abans que entra el sistema a fi de garantir una distribució equilibrada; al Parlament s’ha creat una Comissió d’Estudi sobre el desplegament del sistema educatiu inclusiu per la qual han passat un bon nombre d’experts i actors i que encara ha d’escoltar moltes més veus abans de redactar un informe final; s’han fet accions especialment intenses com la setmana inclusiva de la Garrotxa que va tenir lloc el mes d’octubre…
Tot això ha passat aquest any, a la vegada que el malestar social també s’ha anat visibilitzant més i més. Es va veure, per exemple, en una concentració davant del Departament a finals de març, en una roda de premsa de la Plataforma per una Escola Inclusiva a l’abril, en la campanya ‘Jo també hi vull anar’ llançada per l’Affac el passat mes d’octubre, o en l’informe de la Plataforma d’Infància de Catalunya presentat el novembre, i en el qual es feia un pobre balanç dels cinc anys d’aplicació del decret 150/2017; o en un nou informe del Síndic al voltant del que avui és un dels forats negres del sistema inclusiu: la falta d’un criteri clar en la titulació de l’ESO de l’alumnat que ha superat tots els objectius d’aprenentatge del seu pla individual, un clam al qual recentment també s’hi ha sumat el mateix Parlament de Catalunya.
7. Ucraïna
Lamentablement, l’any 2022 serà recordat per un dramàtic conflicte bèl·lic que té lloc a Europa, el final del qual no s’albira encara, i que, com a qualsevol guerra, té en la infància la seva principal víctima. La invasió russa d’Ucraïna, iniciada el 24 de febrer, també ha posat a prova la maquinària educativa a casa nostra, en especial perquè ha comportat la sobtada escolarització d’uns quants milers d’infants i adolescents refugiats. A començaments d’abril ja n’eren més de 2.500, mentre que el curs actual va començar amb més de 4.500 alumnes de totes les edats arribats d’Ucraïna. A banda, un conflicte tan proper també ha deixat clar la necessitat de promoure als centres la cultura de pau, sense defugir el debat i l’anàlisi a l’aula. En aquest sentit, al diari hem aportat idees i recursos, i també hem pogut recollir experiències com la de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB compartint estratègies amb el claustre de l’Escoleta de Bellaterra.
Hi ha encara una importantíssima conseqüència d’aquest conflicte, com apuntava la Síndica de Greuges en el seu darrer informe sobre els drets dels infants, presentat fa només uns dies al Parlament: la crisi econòmica que en bona part es deriva d’aquesta guerra (i que se suma a les anteriors generades per la gran bombolla immobiliària i per la gran pandèmia) està contribuint, encara més, al fet que els infants en situació de vulnerabilitat vagin a l’alça a Catalunya, fins a nivells difícilment sostenibles.
8. Abandonament escolar
En l’àmbit de la lluita contra les desigualtats educatives, aquest any diverses iniciatives han volgut posar el focus en l’abandonament escolar prematur. Malgrat que les xifres han millorat força, ja que hi ha vasos comunicants entre refredament de l’economia i menor abandonament, especialment des del món municipal s’ha situat l’abandonament com el principal problema educatiu. Malgrat aquesta teòrica millora, cada any al voltant de 74.000 joves deixen d’estudiar abans dels 18 anys, i això impacta especialment en l’àmbit local.
9. FP: acreditar competències
A la formació professional, més enllà dels debats sobre l’adequació de l’oferta a la demanda, i sobre la millora dels processos de preinscripció i matrícula, la notícia de l’any se situa en l’àmbit de l’acreditació de competències. Al febrer, l’Agència FPCat va posar en marxa un sistema online d’acreditació, que substitueix l’antic sistema de convocatòries, i que per tant s’obre cada dia de l’any i agilitza i facilita els tràmits a les persones sense titulació que volen acreditar la seva qualificació professional. En el primer mig any de funcionament d’aquest sistema es van registrar 8.527 sol·licituds, una xifra que superava amb escreix les 6.171 de tot l’any 2021, però amb tot i així el repte és majúscul (assolir prop de 200.000 acreditacions en tres anys), per la qual cosa fan falta molts més avaluadors, i d’aquí que s’hagi fet una crida a professors d’FP perquè puguin incorporar-se a comissions avaluadores.
10. Bressol i gratuïtat
Durant tot l’any s’ha parlat de la gratuïtat d’Infantil 2, com una de les grans fites assolides aquest curs, i que se suposa que s’ha de consolidar i ampliar a partir dels pròxims cursos a Infantil 1 i Infantil 0. Ha estat una de les mesures estrella del Govern català, tant és així que el mateix president Aragonès va inaugurar el curs el setembre passat visitant una escola bressol municipal. Amb tot, aquesta mesura també està generant alguna interferència, ja que, malgrat el pacte que el Departament i les entitats municipalistes (Associació Catalana de Municipis i Federació de Municipis de Catalunya) van signar l’1 d’abril, pel qual els segons acceptaven els càlculs del primer sobre què suposava que la Generalitat assumís la part del cost que fins ara pagaven les famílies, la Diputació de Barcelona ha aixecat reiteradament la veu per apuntar que els municipis estan aportant força més del que s’havia previst, mentre que la glòria se l’endú únicament el Departament. A banda, el sector privat està força molest perquè l’aportació de la Generalitat catalana és força inferior a la que fan els governs balear i valencià, i les seves famílies se senten discriminades.
11. La immersió, a l’ull de l’huracà (2)
El punt 11 del resum informatiu de l’any 2021 el vam titular igual: “La immersió, a l’ull de l’huracà”. Ho estava, ho està i ho estarà. El Govern i el TSJC han estat jugant al gat i a la rata sense que a hores d’ara puguem dir que la balança s’ha inclinat definitivament en algun sentit. A començaments d’any, l’alt tribunal va donar dos mesos al Departament perquè apliqués la sentència del 25%, ferma des d’aleshores i que l’obligava a garantir que el castellà sigui llengua vehicular en un 25% de les matèries. La resposta jurídica del Govern va consistir a no acatar ni tampoc desacatar, sinó en superposar legalitats: a través d’un nou decret donava instruccions sobre com han de ser els projectes lingüístics dels centres, prohibint-ne l’aplicació de percentatges i n’assumia la responsabilitat (per exculpar les direccions en cas d’accions penals). I a través d’una nova llei acceptava que el castellà tingués la consideració de llengua d’ús curricular, distingint-la de la llengua d’ús vehicular, que continua sent el català, una filigrana per simular un compliment de sentència que des d’un sector de l’independentisme va aixecar fortes crítiques. Per això, inicialment s’havia de modificar la llei de Política Lingüística, però finalment es va aprovar una de nova sobre “l’ús i aprenentatge de les llengües oficials en l’ensenyament no universitari”, amb els vots de PSC, ERC, JxCat i Comuns i que va entrar en vigor el 10 de juny.
El TSJC no va comprar inicialment la resposta i va seguir exigint a Educació que complís la sentència, però davant l’aprovació de les noves normes va acabar claudicant i acceptant que aquestes impossibilitaven l’aplicació de la sentència. Això sí, veient possibles vicis d’inconstitucionalitat en totes dues normes, per la qual cosa va decidir remetre tot l’expedient al Tribunal Constitucional, que tard o d’hora s’haurà d’acabar pronunciant. El conseller Cambray ho va celebrar com “una gran victòria”, i a començaments de curs va indicar que s’havien acabat els percentatges, però el TSJC segueix dictaminant a favor d’aplicar el 25% en els casos particulars que li arriben.
12. Efemèrides de l’any
Aquest 2022 ens han deixat Maria Antònia Canals i Pere Darder, dos dels fundadors de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, precisament en un moment en què aquesta entitat de referència per a l’escola catalana passa per un moment delicat que l’ha dut a iniciar un procés de reinvenció. També ha estat un any de canvis a altres entitats de la comunitat educativa, com la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, el Col·legi de Pedagogia o el Col·legi d’Educadors Socials, així com un canvi en el full de ruta de la Unesco, que ha llançat una nova guia per als pròxims decennis i jubilat l’anomenat Informe Delors (1996). Altres decessos que hem lamentat són els de Francesc de Borja Aragay, Quim Núñez i Teresa Casas.
També aquest 2022, l’Associació Catalana de Professionals de l’Educació en l’Àmbit Hospitalari (ACPEAH) ha bufat 25 espelmes, i també s’ha commemorat el 50 aniversari de la posada en marxa de la primera escola agrària, que va ser la d’Alfarràs. I aquest és un any que les institucions públiques han volgut dedicar a dues dones nascudes fa 150 anys (1872) i injustament oblidades: Francesca Bonnemaison, fundadora a començaments del segle XX de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, i Natividad Yarza, mestra d’escola rural que el 1934 es va convertir en la primera alcaldessa d’Espanya sorgida del sufragi universal.
