Opinió

La hipotètica revolta d’uns mestres hipotètics (I)

Espero que se’m disculpi la llicència d’utilitzar el títol de l’assaig que Alexandre Galí va publicar a Perpinyà l’any 1964. L’obra del pedagog ripollès plantejava la necessitat d’una revolució moral i professional per part del professorat per dignificar l’ofici i transformar l’educació des de la base. En aquesta sèrie de tres articles, la meva pretensió és més modesta: voldria aportar alguna reflexió constructiva al voltant de l’actual clima de malestar docent i de crisi a l’educació.

Tal com recordava recentment Vicenç Partal en un editorial de Vilaweb, els historiadors francesos de l’escola dels Annales van encunyar la idea que hi ha tres temps simultanis per a l’anàlisi. Hi ha el temps curt dels esdeveniments que omple els diaris i precipita els canvis; el temps mitjà de les conjuntures que estableixen les bases dels canvis; i, el temps llarg de les estructures que, a voltes, ens sembla invisible, però que, al capdavall té un paper rellevant en la determinació de les coses de debò.

Dedicaré un article a cada un d’aquests tres temps. Començaré, doncs, per allò més immediat. Els fets que sacsegen la vida escolar en els darrers mesos. Sembla que tot es va iniciar a partir d’unes reivindicacions dels docents. Una part molt rellevant estava expressada en termes de millora salarial. En efecte, el poder adquisitiu de la retribució del professorat s’havia anat degradant en els darrers temps. Segons fonts sindicals, des de gener de 2009 fins a desembre de 2024 l’índex de preus al consum havia pujat, a Catalunya, un 30,4%, mentre que els salaris del personal educatiu ho havia fet en un 7% aproximadament. La bretxa resultant és més que evident.

Igualment, en la protesta ha ocupat un lloc central la reivindicació de millores en les condicions de treball que es traduÏssin en un increment -quantitatiu i qualitatiu- dels recursos, tant si s’expressa en termes de ràtios com si es demana la incorporació de més personal docent i d’altres perfils professionals als centres escolars. Tant és així que les successives propostes i acords, malgrat increments retributius substantius, han anat embarrancant-se també per la migradesa de l’increment dels recursos, segons el posicionament de mestres i professors, que s’oferien per part de la Conselleria. Ultra els recursos humans, per mor de la calor, ha emergit novament, en les darreres setmanes, la necessitat de la climatització dels espais docents. Tema recurrent que sembla no avançar al ritme que caldria.

És simptomàtic que el professorat de les escoles concertades ha portat a terme mobilitzacions que impliquen recursos públics de cara a l’equiparació dintre del Sistema Públic d’Educació. Aquestes, emperò, s’han realitzat de manera separada i més limitada. Just en un moment en què s’ha avançat, modestament, en la corresponsabilitat per fer front a la segregació escolar i en un tractament similar quant a la programació de l’oferta.

A més, per una banda, en el decurs de les negociacions, hi ha hagut escrits del Departament d’Educació a les famílies, primer explicant les retribucions del professorat i, més recentment, per fer palesa la dificultat de la situació actual i la proposta emergent d’obrir nous canals de debat entre administració educativa, famílies i docents. Per altra, s’ha arribat a acords, en primera instància, amb sindicats minoritaris del sector que, malgrat haver-los revestit sumptuosament com un Acord de País per l’Educació, van acabar fent figa. Posteriorment, el pacte signat amb sindicats majoritaris ha naufragat perquè les bases, amb una notable participació, l’han rebutjat de manera diàfana. En un article publicat fa unes setmanes al diari ARA, el politòleg Jordi Muñoz explica com els mecanismes tradicionals encarregats d’intermediar entre els ciutadans i les institucions (com els sindicats o els partits) es troben en una crisi profunda. Aquesta desconnexió provoca que sovint sorgeixin moviments nous i disruptius que operen al marge de la representació establerta. Val a dir que la programació de vagues intermitents i diferenciades per comarques, així com les manifestacions i talls de trànsit, han innovat els mecanismes de lluita de manera que han permès una presència molt elevada durant força temps del moviment en els mitjans de comunicació, a canvi d’uns costos prou assumibles.

Els representants sindicals han inclòs, entre les seves peticions, la de limitar l’escàs marge de maniobra de les direccions escolars en la gestió dels recursos humans per assegurar-ne la transparència. Es tracta de reivindicacions que destaquen l’horitzontalitat de la protesta i que suggereixen una revisió de l’autonomia dels centres. També, ha tret el nas, tímidament, la queixa sobre una eventual pressió d’inspectors en relació amb la vaga.

S’hi ha barrejat, en el temps, un poc oportú Pla Pilot de Mossos d’Esquadra a les escoles i, també, ha col·lidit, a l’espai, amb una matussera i gens justificada infiltració d’agents policials en assemblees docents. La reacció a aquests fets, unida a d’altres preses de posició i declaracions de representants governatius, ha estat majoritàriament de rebuig frontal i d’indignació, arribant fins i tot a plantejar-se la mobilització judicial. La percepció de menysteniment s’ha estès a àmplies capes del professorat.

Les demandes que socialment es fan a l’escola com a institució educativa són múltiples, variades i des d’una gran pluralitat d’interlocucions

Un altre aspecte a considerar és la posició dels usuaris. A moltes famílies, els ha incomodat la protesta i els dies en els quals les escoles dels seus fills han estat oferint els serveis mínims. No han quedat massa clares les formes d’agregació del posicionament de les famílies en els canals formals de participació. Dona la sensació que, a les xarxes socials s’ha tendit a no alinear-se amb la protesta. A priori, pot sobtar que, essent un dels motius la demanda de més recursos per a l’educació dels fills de les famílies usuàries, aquestes no s’hi han afegit d’una manera nítida fins al final. Altrament, si es considera que l’escola inclusiva ha estat en boca de tots els agents involucrats en aquesta crisi, tampoc no ha semblat que les associacions o entitats que treballen per defensar els drets de les persones amb discapacitat s’hagin sentit gaire. Potser, en part, per la utilització del concepte suport a la inclusiva -en lloc de suports universals per facilitar la inclusió- que identifica aquesta com a problema, no com la solució, tal com suggereix la professora Noemí Santiveri en una recent entrevista en aquest mateix Diari. Sigui per les dificultats d’estructurar la participació que ofereixen els canals tradicionals, per no interferir en reclamacions laborals o per altres causes, la veu de les famílies ha quedat desdibuixada.

Per la part que li toca, el Consell d’Educació de Catalunya, com estructura de participació instituida, ha actuat prudentment. En evidenciar-se que el malestar va més enllà de l’àmbit estrictament laboral, tal vegada, adquirirà, en el futur pròxim, un major protagonisme, com ha expressat el seu president i com ha suggerit el professor Quim Lázaro en un article recent al Diari de l’Educació.

És inqüestionable que les demandes que socialment es fan a l’escola com a institució educativa són múltiples, variades i des d’una gran pluralitat d’interlocucions. A més, la complexitat i riquesa que comporta la gran diversitat de perfils de l’alumnat que hi concorre ha multiplicat i diversificat enormement la feina dels professionals que els atenen a les escoles. Algunes característiques socials, com la individualitat extrema i l’ús discrecional de la tecnologia, estan impactant amb força en el comportament dels adolescents en la seva recerca per definir la pròpia personalitat. Igualment, la mobilitat social que es tradueix en sovintejats canvis d’escola per part d’un bon nombre d’infants, adolescents i joves acaba comprometent els recursos disponibles per afavorir unes transicions que propiciïn una continuïtat educativa tan gradual i satisfactòria com sigui possible.

Algunes característiques socials, com la individualitat extrema i l’ús discrecional de la tecnologia, estan impactant amb força en el comportament dels adolescents en la seva recerca per definir la pròpia personalitat

En un altre ordre d’aspectes educatius, malgrat la teòrica alineació de moltes famílies amb els projectes educatius de les escoles dels seus fills, no hi ha dubte que les actuals formes d’entendre la parentalitat ofereixen un ampli ventall de discrepància entre l’educació a l’escola i la que es rep a l’àmbit familiar. És cert que moltes famílies tracten de sumar positivament ambdues vessants educatives i es mostren molt col·laboradores i implicades a les escoles (segurament, sense fer massa soroll). Tanmateix, hi ha un contingent de famílies, sovint fent-ne un gra massa, que confronten el fet escolar, sigui des de la sobreprotecció, la incapacitat de posar límits, la culpabilització envers el professorat, la desqualificació gratuïta o la cancel·lació sistemàtica inclús de nimietats.

Es percep, per molt que no s’afronti obertament, una manca de confiança en les escoles i el seu professorat per part de bona part dels usuaris i de l’administració educativa. Els docents, amb raó o sense, se senten qüestionats. En això no ajuda, per altra banda, l’opinió publicada. Analistes, experts, sociòlegs, politòlegs, periodistes i tota mena d’opinadors acaparen les plataformes que ofereixen els mitjans de comunicació. No és difícil trobar-hi la cantarella de les excessives vacances, la feina assegurada dels funcionaris, que si una pancarta en què hi faltava un accent, el mal exemple de tallar carreteres, la fàcilment aprovable carrera de magisteri i un llarg reguitzell de tòpics. També s’hi troben aportacions molt notables, crítiques i oportunes. No obstant, normalment els mestres, professors, directors o inspectors no solen accedir a aquestes tribunes. És lícit que tothom aporti la seva visió, també els docents.

Finalment, cal referir-se al propi col·lectiu docent que està immers en una dinàmica de relleu generacional, mutació i notable disparitat d’expectatives i interessos. Efectivament, hi ha hagut una jubilació massiva de professorat que no ha trobat les palanques oportunes per transmetre la seva expertesa, perdent-se un capital professional superlatiu. El professorat de nova incorporació disposa d’una formació, manera d’entendre la professió i actituds respecte del que s’anomenava vocació (entesa com a dedicació il·limitada) que presenta moltes diferències amb els docents anteriors i, també, visions diverses entre ells mateixos. De manera similar, els plantejaments pedagògics i metodològics van des del retorn a la matèria d’especialització a la interdisciplinarietat i els projectes. Des de l’exigència docent fins a les habilitats toves. Des de la innovació a l’estereotip. Des de la denúncia de la burocràcia aclaparadora a la improvisació sense compromís. Resulta complicat i laboriós cercar els equilibris entre els diferents pols i agregar les voluntats en projectes sòlids i compartits. Es tracta, doncs, en bona mesura de definir la professió docent a mitjà termini; això inclou, entre d’altres, com captar i retenir talent.